El contingut d’aquesta entrada ha sigut extret dels següents arxius que he creat a partir de la informacció de classe:
1. La variació diatòpica
Diferències fonètiques
- Regió occidental:
- Varietat valenciana:
- Manteniment de les 5 vocals àtones.
- Manteniment de la /r/ en posició final (a excepció del septentrional i alguns meridionals).
- Distinció entre /b/ oclusiva i /v/ labiodental.
- Pronúncia de i davant /∫/ (a excepció del meridional).
- Varietat nord-occidental:
- Manteniment de les 5 vocals àtones.
- Emmudiment de la /r/ en posició final.
- Betacisme: no hi ha distinció entre /b/ oclusiva i /v/ labiodental.
- Emmudiment de i davant /∫/.
- Varietat valenciana:
- Regió oriental:
- Varietat central:
- Neutralització de la /e/ i /a/ àtones en /ə/ (e neutra) i de la /o/ àtona en /u/.
- Emmudiment de la /r/ en posició final.
- Betacisme: no hi ha distinció entre /b/ oclusiva i /v/ labiodental.
- Emmudiment de i davant /∫/.
- Varietat balear:
- Neutralització de la /e/ i /a/ àtones en /ə/ (e neutra) i de la /o/ àtona en /u/.
- Existència de la /ə/ (e neutra) en posició tònica.
- Emmudiment de la /r/ en posició final.
- Betacisme: no hi ha distinció entre /b/ oclusiva i /v/ labiodental.
- Emmudiment de i davant /∫/.
- Varietat central:
Diferències morfològiques
| MORFOLOGIA | VARIETAT VALENCIANA | VARIETAT NORD-OCCIDENTAL i CENTRAL | VARIETAT BALEAR |
| Article personal | Ø | en/na, el/la | en/na |
| Article determinat | el, la, els, les, l’ | el, la, els, les, l’ | SALAT: es, so, sa, ses, s’ |
| Possessius | meua, teua, seua | meva, teva, seva | meva, teva, seva |
| Verbs no incoatius: -Present d’indicatiu >1ªpersona singular: >1ª/2ªpersona plural 1ªconjugació: -Present de subjuntiu: -Imperfet de subjuntiu: | Verbs no incoatius: -Present d’indicatiu -e o Ø: cante, perd, dorm -em -eu: cantem, canteu -e o -a: cante, perda, dorma -s- o -r-: cantés/cantara | Verbs no incoatius: -Present d’indicatiu -o: cant, perd, dorm -em -eu: cantem, canteu -i: canti, perdi, dormi -s-: cantés, perdés, dormís | Verbs no incoatius: -Present d’indicatiu -Ø: cant, perd, dorm -am -au: cantam, cantau -i: canti, perdi, dormi -s-: cantàs, perdés, dormís |
| Verbs incoatius: -Present d’indicatiu -Present de subjuntiu | Verbs incoatius: servisc, servisques servisca, servisques | Verbs incoatius: serveix, serveixes serveixi, serveixis | Verbs incoatius: servesc, serveixes serveixi, serveixis |
| Participis | complit, establit | complert, establert | complert, establert |
Diferències ortogràfiques, sintàctiques i lèxiques
| VARIETAT VALENCIANA | VARIETAT NORD-OCCIDENTAL i CENTRAL | VARIETAT BALEAR | |
| ORTOGRAFIA: dígraf | tl | tll | tl |
| ORTOGRAFIA: accent e llatina | accent de la e derivada del llatí tancat: francés, interés | accent de la e derivada del llatí obert: francès, interès | accent de la e derivada del llatí obert: francès, interès |
| SINTAXI: combinació pronominal | CI + CD: li la dona | CD + CI: la hi dona | CD + CI: la hi dona |
| LÈXIC: geosinònims | xic arena gos faena buscar banyar eixir | noi sorra gos feina buscar mullar sortir | al·lot arena ca feina cercar banyar sortir |
2. El tema
El tema d’un text és un sintagma nominal breu i general que conté el significat principal del text. Es pot classificar segons:
- Actualitat o no del referent (acció, situació, idea referida): temps al que pertany.
- Realitat o ficció del referent.
- Interés universal o restringit, segons al sector que afecta.
- Caràcter general o específic, segons l’abast (públic general o especialitzat).
La isotopia és la repetició del significat del text atenent a la temàtica, manifestada mitjançant el camp semàntic del tema o un tòpic literari.
3. El verb
Temps verbals
MODE INDICATIU
| Formes simples | Formes compostes |
| Present: cante Imperfet: cantava Passat simple: cantí Passat perifràstic: vaig cantar Futur: cantaré Condicional: cantaria | Perfet: he cantat Plusquamperfet: havia cantat Passat anterior: haguí cantat Passat anterior perifràstic: vaig haver cantat Futur perfet: hauré cantat Condicional perfet: hauria cantat |
MODE SUBJUNTIU
| Formes simples | Formes compostes |
| Present: cante Imperfet: cantés/cantara | Perfet: haja cantat Plusquamperfet: hagués/haguera cantat |
MODE IMPERATIU
| Jo: – Tu: canta Ell/Ella: cante Nosaltres: cantem Vosaltres: canteu Ells/Elles: canten |
FORMES NO PERSONALS
| Infinitiu | Gerundi | Participi |
| Simple: cantar Compost: haver cantat | Simple: cantant Compost: havent cantat | cantat, cantada, cantats, cantades |
Perífrasis verbals
Una perífrasi verbal és la combinació de dos verbs units o no per una preposició amb un únic significat.
- PERÍFRASIS MODALS: expressen l’actitud del parlant
- POSSIBILITAT: poder + infinitiu
- PROBABILITAT: deure + infinitiu
- APROXIMACIÓ: vindre a + infinitiu
- OBLIGACIÓ:
- PERSONAL:
- haver de + infinitiu
- caldre que + subjuntiu
- ser menester/necessari que + subjuntiu
- IMPERSONAL:
- haver-se de + infinitiu
- caldre + infinitiu
- ser menester/necessari + infinitiu
- PERSONAL:
- PERÍFRASIS ASPECTUALS: expressen la referència temporal de l’acció
- IMMINÈNCIA:
- començar a + infinitiu
- posar-se a + infinitiu
- acabar de + infinitiu
- estar a punt de + infinitiu
- PROGRESSIÓ:
- estar + gerundi
- anar + gerundi
- DURADA:
- seguir + gerundi
- continuar + gerundi
- RESULTAT:
- tindre + participi
- deixar + participi
- REPETICIÓ: tornar a + infinitiu
- FREQÜÈNCIA: soldre + infinitiu
- IMMINÈNCIA:
-Anàvem a eixir de casa
-Pareixia que anara a plorar
4. Els geosinònims
Els geosinònims o sinònims geogràfics són paraules amb el mateix significat pertanyents a varietats geogràfiques diferents. Aquests són alguns exemples:
xic = noi = al·lot, xiquet = noi, esvarar = relliscar, vesprada = tarda, arreplegar = recollir, alçar-se = aixecar-se, roín = dolent, cosquerelles = cosconelles, encisam = lletuga, pimentó = pebrera, dacsa = panís, creïlla = patata, ací = aquí, pernil = cuixot, llaurador = pagès, escaló = graó, promte = aviat, calcetí = mitjó, petó = bes, camiseta = samarreta, meló d’Alger = síndria, llevar = treure, espill = mirall, mongeta = fesol, melic = llombrígol, roig = vermell, fem = brossa
5. Ús de la B i la V
La b correspon al so bilabial oclusiu, mentres que la v correspon al so labiodental fricatiu, però depenent de la varietat, es pot fer aquesta distinció o no, el segon cas és el fenòmen anomenat betacisme (no distinció de b i v).
- S’escriu amb B:
- Darrere de l, r o m: bleda, brou, embenar
- En paraules de la mateixa família que tenen alternança amb p: cap-cabut
- S’escriu amb V:
- Darrere de n: invitar, canvi
- En paraules de la mateixa família que tenen alternança amb u: nou-nova
- En imperfet d’indicatiu de la 1ª conjugació: cantava
- Alternança entre B i V en paraules de la mateixa família si es mantenen els cultismes:
- calb-calvície
- fava-fabàcia
- provar-probable
- moviment-mòbil
- corba-curvatura
- llavi-labial
- berruga-verrucós
6. Literatura religiosa (II)
Francesc Eiximenis
Francesc Eiximenis fou un frare franciscà dedicat a la predicació escrita amb la pretensió d’orientar la conducta dels cristians. Va nàixer a Girona al voltant de 1330 en una família burgesa, motiu pel qual de jove viatjà i estudià a les universitats europees més prestigioses, i en la maduresa va assolir un gran renom en la cort i en àmbits religiosos. Al llarg de la seua vida, visqué durant molt de temps a València, fins que va morir a Perpinyà en 1409.
D’altra banda, la seua obra consta d’un gran nombre de títols, entre els quals destaca «Lo Crestià», un manual amb intenció didàctica i moral que tracta d’orientar la conducta cristiana en relació amb els problemes medievals, emprant un estil clar i planer amb faules, miracles i diàlegs que mantenen l’atenció dels lectors. També va escriure altres llibres com: el «Llibre dels Àngels» (1392), lloança dirigida a aquests éssers; el «Llibre de les dones» (1396), obra moralitzadora sobre els costums femenins; i la «Vida de Jesucrist» (1397-98), llibre místic que pretén despertar la devoció popular mitjançant un discurs planer i directe.
Vicent Ferrer
Vicent Ferrer fou un frare dominicà dedicat a la predicació oral, conegut per tot Europa gràcies als seus dots. Nascut a València en 1350, va aconseguir fama internacional arran de la seua tasca predicadora per Espanya, França, Suïssa i Itàlia. Com a mestre en teologia, fou conseller de reis i papes i intervingué en esdeveniments polítics i religiosos, com el Cisma d’Occident (1378-1417) i el Compromís de Casp (1412), per decidir a Ferran d’Antquera com successor al tro de la Corona d’Aragó després de la mort sense descendència de Martí l’Humà. Finalment, va ser canonitzat l’any 1455.
Respecte a la seua obra, es conserven 280 textos tant en romanç com en llatí transcrits pels clergues que l’acompanyaven, en els quals s’observen els costums de l’època i els criteris morals de l’ordre dominicà. Els seus sermons es caracteritzen per una estructura dividida en introducció, enunciació del tema i conclusió, emprant un llenguatve viu amb expressions col·loquials i llatinismes, afegit a una escenificació teatral amb abundància de gestos, crits, plors, imitacions, onompatopeies, moviments sobtats…
7. Literatura humanista
L’humanisme és un corrent basat en la importància de l’ésser humà en contraposició al teocentrisme medieval, i la influència dels autors clàssics. Encara que va introduir noves idees, el teocentrisme continuava sent predominant. Aquest corrent caracteritza la literatura classicitzant de finals del segle XIV i la primera meitat del segle següent, influenciada pels contactes amb Itàlia i Grècia, que van afavorir l’interés per la cultura grecollatina. Destaca la influència de Ciceró en la prosa llatinitzant de tema jurídic i administratiu de la Cancelleria Reial, i les traduccions de clàssics com Tucídides, Plutarc, Aristòtil, Isop, Virgili, Horaci, Ovidi o Sèneca. No obstant, l’accés a aquests textos estava restringit a la noblesa i el clergat fins la creació de la Cancelleria Reial, òrgan administratiu de la Corona d’Aragó que va permetre el contacte dels funcionaris amb la cultura clàssica, entre els quals es troba Metge.
Al mateix temps, durant aquesta època, la literatura valenciana també va rebre influència d’altres autors com l’italià Dante Alighieri, qui defensava una visió positiva de la dona oposada a la misogínia medieval. Un exemple és l’obra «Divina Comèdia», viatge de Dant a través de l’Infern, el Purgatori i el Paradís, guiat pel seu amor adolescent Beatriu, qui és considerada la «donna angelicata».
Bernat Metge
Bernat Metge fou un escriptor humanista que es mostrava oposat als valors defensats pels predicadors. Nascut en 1350, fou notari en la Cancelleria Reial, motiu pel qual va sorgir la seua actitud humanista, manifestada mitjançant l’elogi dels autors clàssics grecs i llatins. Malgrat aquest interés per la cultura clàssica grecorromana, també tractava temes medievals des d’un punt de vista crític respecte els valors morals religiosos, fent ús de la ironia.
Quant a la seua obra, empra una estructura basada en el model dialogat dels «Diàlegs de Plató» en les seues obres més importants «Llibre de Fortuna i Prudència» i «Lo Somni». Per una part, la seua prosa seguia el model de la llengua llatina clàssica, tant en les construccions sintàctiques com en el lèxic, ja que va introduir nombrosos llatinismes com «absència» o «eloqüència». Per exemple, quan va ser acusat de la mort del rei Joan I i empresonat fins que el nou rei Martí l’Humà el va alliberar i rehabilitar, va escriure «Lo Somni». Es tracta d’un somni a la presó en què qüestiona la immortalitat de l’ànima amb el rei Joan I, que acaba de morir, tot i que també intervenen altres personatges clàssics com Orfeu o Tirèsies, que opinen de les dones en la societat. A més, destaca també la novel·la breu «Valter e Griselda», traduïda de «Griseldis» de Petrarca.
Per altra part, la seua obra en vers inclou el «Llibre de Fortuna i Prudència», desenvolupament del debat entre dues figures al·legòriques; i «Sermó», com paròdia dels sermons religiosos i denúncia de la hipocresia social.
Espere que t’haja agradat! Més entrades com aquesta en eva-arnau.es ;).