1. L’accentuació
| AGUDA | PLANA | ESDRÚIXOLA | |
|---|---|---|---|
| Síl·laba tònica | última | penúltima | antepenúltima |
| S’accentua quan | acaba en -vocal, -vocal+s, -en, -in | no acaba en -vocal(+s), -en, -in | sempre |
| Exemples | entrepà, cendrer, mengeu | carabassa, bolígraf, fumàveu | península |
mengeu –> aguda acabada en diftong, no s’accentua
Els diftongs
DECREIXENTS: vocal + i/u
| ai aire | au causa |
| ei rei | eu europeu |
| – | iu riu |
| oi boina | ou coure |
| ui cuina | uu duu |
CREIXENTS: qu/gu + vocal
| qua quatre | gua aigua |
| qüe qüestió | güe llengües |
| qüi obliqüitat | güi pingüí |
| quo quocient | guo aiguós |
L’accent diacrític
| BÉ (BÉNS) BE | adverbi, conjunció, possessió lletra (B), corder |
| DÉU (DÉUS) DEU | divinitat nombre (10), verb deure |
| ÉS (*soc) ES | verb ésser pronom |
| MÀ (MANS) MA | part del cos humà possessiu (=la + meua) |
| MÉS MES | afegir part d’un any, possessiu (=les + meues) |
| MÓN (MONS) MON | planeta possessiu (=el + meu) |
| PÈL (PÈLS) PEL | cabell contracció (=per + el) |
| QUÈ QUE | interrogatiu, relatiu (darrere preposició) resposta, exclamatiu |
| SÉ SE | verb saber pronom |
| SÍ (SÍS) SI | afirmatiu conjunció condicional, nota musical, pronom («a si mateix/a») |
| SÒL (SÒLS) SOL | terra astre (Sol), solitari, verb soler |
| SÓN SON | verb ésser cansat (dormir), possessiu (=el + seu) |
| TÉ TE | verb tenir beguda, lletra (T), pronom |
| ÚS US | acció d’usar pronom |
| VÓS VOS | forma de tractament pronom |
2. La dièresi
S’escriu dièresi:
- Per pronunciar i/u en els diftongs creixents: qüe, qüi, güe, güi
- Per indicar que i/u no formen diftong amb la vocal anterior ni la següent: ve/ï/na, Ra/ül
- Per indicar que la i entre vocals no és consonàntica: agraïa, constituïa // iaia, feia
A excepció de:
- Si porta accent, perquè ja se separen les síl·labes: pa/ís
- L‘infinitiu, gerundi, futur i condicional dels verbs acabats en -vocal+ir: disminuir, agraint, agrairé, disminuiria
- Paraules amb els sufixos -isme, -ista i -us, -um a excepció de proïsme i lluïsme (perquè no actuen com sufixos)
- Paraules compostes amb: anti-, auto-, pre-, re-, co-, contra-, neo-, semi-
3. Les vocals obertes (e, o)
Contextos vocals de E oberta:
- Amb una i/u en la síl·laba següent: conveni, misteri, cèl·lula
- Davant de l, l·l, r, rr: cel, novel·la, tela, conversa, esquerra, ferro, verd
- En la majoria de mots esdrúixols: anècdota, gènere
- En els grups -ecta/e, -epta/e, i -endra/e (si són substantius): afecta, efecte, recepta, precepte, cendra, gendre
- Excepcions: Dénia, església, belga, delta, selva, cercle, ferm, herba, térbol, reserva, serp, llépol, sémola, arreu, breu, hereu, neu, veu, veure, creure, deure, aprendre, encendre, dependre…
Contextos vocals de O oberta:
- Amb una i/u en la síl·laba següent: corpus, història, mòdul
- Davant de l, r, bl, br: hola, fora, control, col, port, cobra, pobre, poble
- La majoria dels diftongs ou: coure, moure, nou
- Quan el castellà té ue: coll (cuello), port (puerto), dorm (duerme)
- Acabaments en:
- -os i -osa: arròs, gros, prosa, preciosa/preciós
- -oll i -olla: moll, colla
- -olt i -olta: solt, volta
- -ol i -ola: pistola, escola, caragol
- -oc i -oca: foc, bajoca, groc, soca
- -ot i -ota: ninot, flota
- -ost i -osta: cost, impost
- -oig i -oja: roig, roja, boig, boja
- -ofa i -orfa: carxofa, Moncofa, corfa
- -oldre i -ondre: absoldre, pondré
- Excepcions: agost, bord, brot, boca, bossa, gola, gossa, coca, cola, foll, estoig, fotre, fórmula, pólvora, noble, sord, sostre, sota, vergonya, xanglot
4. Els tipus i gèneres textuals
| TIPUS DE TEXT | FINALITAT | GÈNERE |
|---|---|---|
| Narratiu | contar fets, accions, històries | novel·la, conte, notícia… |
| Descriptiu | explicar qualitats d’objectes, persones o escenaris | retrat, fullet turístic, inventari… |
| Argumentatiu | defensar una idea mitjançant l’ús d’arguments | artícle d’opinió, columna, debat, judici… |
| Expositiu | explicar un tema aportant informació objectiva | artícle científic, conferència, examen… |
| Instructiu | transmetre ordres, normes o procediments | reglament, recepta de cuina, manual d’instruccions… |
| Retòric | buscar efectes estètics en la llengua | poesia, anunci publicitari… |
| Conversacional | reflectir la interacció comunicativa | conversa, xat, entrevista… |
| Predictiu | avançar esdeveniments que encara no han tingut lloc | predicció meteorològica, profescia, horòscop, pressupst… |
*TEXT NARRATIU: plantejament + nus + desenllaç
*TEXT ARGUMENTATIU/EXPOSITIU: introducció + desenvolupament + conclusió
*NARRADOR INTERN: protagonista / secundari / observador
*NARRADOR EXTERN: omniscient / observador / editor
En un mateix text, s’inclouen seqüències corresponents a diferents tipus de textos, que depenen de la finalitat.
Les propietats textuals
Un text ha de complir les propietats textuals bàsiques:
- Adecuació: adaptat a la situació comunicativa
- Coherència: els continguts han de tindre sentit
- Cohesió: els elements lingüístics han d’establir relacions entre si
5. Els elements de la comunicació
La comunicació és la capacitat que permet als éssers vius relacionar-se amb altres.
Els elements de la comunicació són els següents:
- EMISSOR: persona que emet el missatge
- MISSATGE: informació que es transmet
- CANAL: mitjà de transmisió (oral o escrit)
- CODI: sistema de signes lingüístics o no lingüístics utilitzats (la llengua)
- RECEPTOR: pesona que rep el missatge
- RETROALIMENTACIÓ (o feedback): procés d’intercanvi de papers entre emissor i receptor
- CONTEXT o REFERENT: realitat a què fa referència el missatge
- ESPAI: lloc on s’esdevé la comunicació
- TEMPS: moment en què ocorre la comunicació
Les funcions del llenguatge
Les funcions del llenguatge són les finalitats de la comunicació atenent a la intenció de l’emisor.
| Referencial o representativa | Informa objectivament sobre esdeveniments | Notícies, explicacions |
| Expressiva o emotiva | Expressió de sentiments, emocions o estats d’ànim | 1ª persona, interjeccions, col·loquialismes |
| Apel·lativa o conativa | Tracta de fer actuar al receptor d’una manera | ordres o consells, vocatiu, imperatiu |
| Fàtica o de contacte | Inicia, comprova, manté o finalitza la interacció | Ús d’expressions |
| Metalingüística | Reflexió sobre la llengua mateixa | Diccionaris, reformulacions (‘és a dir’) |
| Poètica | Finalitat estètica de la llengua | Recursos retòrics, frases fetes, refranys |
| Identificativa | Expressa la identitat del parlant | Cants de col·lectius, propis d’un grup |
6. El concepte d’oració
L’oració és una combinació (de vegades independent) de subjecte i predicat que té un sentit complet, està delimitada per punts i serveix per establir una comunicació.
Segons aquesta definició, els criteris d’una oració són els següents:
- Criteri gramatical: suma de subjecte i predicat
- Criteri semàntic: sentit complet
- Criteri prosòdic: es delimita per punts
- Criteri pragmàtic: serveix per establir una comunicació
- Criteri distribucional: és independent (encara que les oracions subordinades/clàusules/proposicions depenen d’altres)
L’enunciat
Un enunciat pot ser:
- Si té un sintagma verbal, una ORACIÓ
ex: Joan ha enviat un missatge a tots els seus amics - Si no té un sintagma verbal, un FRAGMENT
- Pregunta: Qui?
- Resposta a una pregunta: No.
- Interjeccions: Ep! Xe! Ai!
- Renecs: Caram!
- Precs: Un café, per favor.
- Salutacions: Bona nit!
- Titulars de premsa: El València, a punt de la classificació.
Classificació d’oracions
Segons el grau de complexitat:
- Oració simple: un únic verb
El sindicat anuncia una vaga d’estudiants - Oració composta: més d’un verb
El sindicat anuncia que els estudiants faran vaga
Segons els constituents:
- Oració atributiva: té un predicat nominal (verb ser, estar, semblar o parèixer) amb ATRIBUT
- Oració predicativa: té un predicat verbal (sense atribut)
- Oració transitiva: conté complement directe
- Oració intransitiva: no conté complement directe
- Oració reflexiva: l’acció recau sobrer un mateix
- Oració recíproca: conté un subjecte múltiple que rep mútuament l’acció del verb
Segons l’actitud del parlant:
- Enunciativa: expressa informació (afirmativa/negativa)
- Interrogativa: formula preguntes (dirrecta/indirecta)
- Exclamativa: expressa emocions
- Imperativa: indica ordres
- Dubitativa: expressa un dubte
- Desiderativa o optativa: expressa un desig (‘tant de bo…’)
Els constituents oracionals
Classificació de paraules:
- Nom: designa objectes, éssers, idees –> SN: DET + N + CN
- Adjectiu: expressa característiques o qualitats –> SADJ: ESPECIFICADOR + N + CADJ
- Verb: expressa una acció o estat –> SV: N
- Preposició: relaciona complements –> SPREP: E + T
- Adverbi: modifica el verb –> SADV: ESPECIFICADOR + N + CADV
- Determinant: presenta, identifica o quantifica un nom
- Nexe: que, si, però…
Funció dels sintagmes:
- SUBJECTE (SUBJ): (SN) indica qui fa l’acció, concorda en gènere i nombre amb el verb
- PREDICAT (PRED): (SV) és l’acció que es fa
- PREDICAT NOMINAL: ATRIBUT + CI + CC
- PREDICAT VERBAL: CD + CI + CC + CPRED + CRÈG
- COMPLEMENT DIRECTE (CD): (SN, SPREP) complementa el significat del verb
- ATRIBUT (ATRIB): (SN, SPREP, SADJ, SADV) expressa qualitat, propietat o estat del subjecte
- COMPLEMENT INDIRECTE (CI): (SN, SPREP) beneficiari, destinatari o perjudicat
- COMPLEMENT CIRCUMSTANCIAL (CC_): descriu circumstàncies
- COMPLEMENT DE RÈGIM VERBAL (CRÈG): (SPREP) exigit pel verb per tindre un sentit complet
- COMPLEMENT PREDICATIU (CPRED): (SN, SPREP, SADJ) qualitat, propietat o estat, concorda en gènere i/o nombre amb el verb i el subjecte
- COMEPLEMENT DEL NOM (CN) i COMPLEMENT ADJECTIVAL (CADJ).
7. Els gèneres literaris
Els principals gèneres literaris són els següents:
- GÈNERE NARRATIU: conta uns fets que viuen uns personatgesen un lloc i temps determinat (narrador + prosa)
- Faula: obra moral en què els personatges són animals (amb una moralitat)
- Conte: relat breu i en prosa
- Novel·la: narració de temàtica i extensió variables
- Llegenda: obra que narra els fets passats i incerts, acceptats pel poble
- Rondalla: gènere de tradició oral que barreja realitat i irrealitat
- GÈNERE POÈTIC: expressa emocions i sentiments o descriu llocs i personatges subjectivament (ritme + versos)
- Himne: expressa els ideals elevats d’una col·lectivitat
- Oda: obra lírica de tema elevat per a ser oralitzada
- Sàtira: poema que critica els vicis o els defectes d’algú
- Elegia: poema extens de tema fúnebre, lloança del mort
- Epístola: carta en vers de tema filosòfic o doctrinal
- Ègloga: poema de temàtica pastoral, amb natura idealitzada
- Villancet: composició breu de temàtica nadalenca
- GÈNERE TEATRAL: representació d’una història (diàlegs + acotacions)
- Tragèdia: personatges heroics que pateixen conflictes greus
- Comèdia: tracta temes del a vida quotidiana amb un caràcter còmic
- Drama: obra que tracta els conflictes socials amb realisme
- ASSAIG: gènere en prosa que tracta temes històrics, filosòfics i polítics
8. La poesia trobadoresca
El segle XII–XIII van començar a aparèixer els primers textos en prosa escrits en llengües romàniques, però la poesia valenciana s’escrivia en romanç occità o provençal, ja que és considerada la llengua poètica perr antonomàsia degut al seu prestigi en la literatura amorosa i la lírica trobadoresca. A més, havia infuència entre Occitània i Catalunya per la proximitat geogràfica i lingüística i les relacions polítiques i culturals, fins l’any de la batalla de Muret (1213), quan la Corona d’Aragó perdé els dominis territorials a Occitània.
Així, la poesia trobadoresca va nàixer a Occitània (sud França) a la primeria del segle XII i perdurà al voltant d’Europa més enllà del segle XIII en el context d’una societat feudal. El trobador era el compositor de la lletra i música de les cançons, mitjançant les quals oferia el seu amor i vassallatge a la dama. Amb això, van desenvolupar un codi amorós anomenat fina amor o amor cortés, adoptat posteriorment per Ausiàs March i Jordi de Sant Jordi.
L’amor cortés
Les relacions amoroses de l’època medieval seguien el sistema del vassallatge feudal: de la mateixa manera que els serfs eren els servidors fidels del senyor feudal, el trobador es declarava servidor fidel a la dama, confirmant l’acord mitjançant un bes als llavis. El trobador (hom) considerava la dama (midons) un ésser superior, i ho era jeràrquicament, ja que pertanyia a la noblesa. La dama estava casada perquè les donzelles no tenien cap categoria social fins que assolien la del marit. Aleshores, es tractava d’un amor prohibit que calia ocultar de la gelosia del marit (gilós) i dels envejosos o difamadors (lausengiers). Per ocultar la identitat de l’estimada, el seu nom s’ocultava amb un mot clau, senyal o pseudònim poètic que garantia el seu anonimat (per exemple, Bon esper ‘Bona esperança’, o Bela vezor ‘Bella visió’).
En conclusió, l’amor cortés era una ideologia pròpia de la poesia trobadoresca caracteritzada per ser un amor adúlter (fora del matrimoni) i prohibit (ocult al marit), que serveix com ascens social per al trobador (perquè la dama pertany a la noblesa) i consisteix en la superació d’unes etapes per aconseguir a la dama.
L’amor cortés permitia gaudir d’una relació sentimental, degut a que els matrimonis eren per conveniència. No obstant, exigia un camí costós per la superació d’etapes que desenvolupa en els amants valors espirituals.
L’escala de l’amor és la següent:
- Fenhedor (tímid): l’amant no s’atreveix a confessar el seu amor.
- Pregador (suplicant): l’amant s’ha declarat a la dama.
- Entenedor (enamorat): l’amant és corresrpost per la dama, que li dedica somriures i regals.
- Drutz (amant acceptat): l’amant és acollit al llit de la dama.
Els gèneres de la poesia trobadoresca
| Cançó | gènere més popular, composició en què el trobador expressa els seus sentiments amorosos envers la dama. |
| Sirventés | gènere humorístic que consisteix en l’atac personal a algun enemic. |
| Pastorel·la | gènere humorístic que reprodueix un diàleg amorós entre una pastora i un cavaller que intenta festejar-la. |
| Plany | cant de lloança i lamentació per la mort d’un senyor o amic. |
| Alba | composició amoros que evoca els sentiments dels amants en acomiadar-se a l’alba, després de passar la nit junts. També hi ha un tipus d’alba religiosa, adreçada a la Mare de Déu. |
Els estils de la poesia trobadoresca
| Trobar leu | estil planer i entenedor |
| Trobar elus | estil que tendeix a l’abstracció conceptual |
| Trobar ric | estil caracteritzat pel llenguatge molt artificiós |
Els trobadors i els joglars
Els trobadors eren músics i escriptors que escrivien versos i componien la música, mentre que els joglars eren els intèrprets de les seues cançons trobadoresques, que cantaven i divulgaven amb acompanyament musical. D’altra banda, un poeta era una persona que feia composicions en llatí.
A partir de les obres dels trobadors, es crearen els cançoners. Els cançoners són uns volums que recullen les composicions de diversos trobadors, amb lletra i anotacions musicals. A vegades, van encapçalats per una nota biogràfica del creador anomenada vida, o una explicació breu dels motius de la composició anomenada razó.
Exemples de trobadors
| Trobador | Qui és? | Vida | Obra |
|---|---|---|---|
| Marcabrú (1130-1149) | un dels trobadors més antics -> estament baix | treballava a les corts del sud de França, posteriorment Castella i Lleida | to sarcàstic + malhumorat pastorel·les i sirventesos moral cristiana + normes amor cortés |
| Guillem de Cabestany (1162-1212) | combatent de la batalla de las Navas de Tolosa | LLEGENDA: enamorat de Saurimonda, assassinat pel seu marit, ella es va menjar el seu cor | estil leu i temàtica amorosa |
| Guillem de Berguedà (1138-1196) | fill gran i hereu del vescomte de Berga Guillem | vida rica en conflictes bèl·lics, assassí de Ramon Folc de Cardona | poesia de caràcter bregós: sirventés bèl·lic i calúmnia personal |
| Ramon Vidal de Besalú | es creu que era joglar -> parlava d’ells amb molta comprensió | posteriorment, trobador + professor retòrica i poesia | va escriure obres sobre l’art de trobar |
| Cerverí de Girona (1159-1285) | nom vertader Guillem de Cervera | joglar professional en corts (vescomte Ramon Folc de Cardona, Jaume I, Pere II) | poemes de diverses temàtiques: amorosa (amor cortés + misogínia) crítica social als rics i poderosos religiosa |
Marcabrú (1130-1149) era un dels trobadors més antics pertanyent a un estament baix, treballador a les corts del sud de França, Castella i Lleida. La seua expressió emprava un to sarcàstic i malhumorat, a través de pastorel·les i sirventesos amb els quals atacava la moral cristiana i les normes de l’amor cortés.
Guillem de Cabestany (1162-1212) va ser un combatent de la batalla de las Navas de Tolosa caracteritzat per les seues obres d’estil leu i temàtica amorosa. La llegenda conta que es va enamorar de Saurimonda, però va ser assassinat pel seu marit, qui donà el seu cor com a menja a la dama, la qual se suïcidà en saber-ho. Aquesta història també s’aplicà a altres poetes.
Guillem de Bergueda (1138-1196) va ser el fill gran i hereu del vescomte de Berga Guillem. La seua vida era rica en conflictes bèl·lics, tant que va ser l’assassí de Ramon Folc de Cardona (un dels magnats principals a Catalunya). Així, la seua poesia era de caràcter bregós, a través del sirventés bèl·lic i la calúmnia personal.
Es creu que Ramon Vidal de Besalú era inicialment joglar, ja que parlava d’ells amb molta comprensió, però posteriorment seria trobador i professor de retòrics i poesia, escrivint obres sobre l’art de trobar.
Guillem de Cervera (1259-1285), conegut com Cerverí de Girona, va ser un joglar professional en les corts del vescomte Ramon Folc de Cardona, del rei Jaume I i de Pere II. Escrivia poemes de temàtica religiosa, amorosa sobre l’amor cortés amb misogínia, i de crítica social als rics i poderosos.