Blog

VALENCIÀ: pronoms, accentuació, paraules compostes, l’entrevista i la literatura religiosa medieval

L’ACCENTUACIÓ

CLASSIFICACIÓ SEGONS LA TONISITAT

Per conéixer com és l’accentuació a les paraules, primer és necessari classificar les paraules segons la seua tonistitat. La síl·laba tònica és en la que cau l’accent (gràfic o no), el colp de veu.

AGUDESSíl·laba tònica: darreraparlar, camió…
PLANESSíl·laba tònica: penúltimallapis, fàcil…
ESDRÚIXOLESSíl·laba tònica: antepenúltimafarmàcia, conseqüència…

TIPUS DE VOCALS

Les possibles vocals que hi ha en les paraules són, atenent a la tonisitat:

  • TÒNIQUES, si cau en el colp de veu.
  • ÀTONES, si no cau en el colp de veu.

En el cas de les tòniques, segons les normes d’accentuació que es troben més endavant, poden accentuar-se (reben el nom de vocals obertes) o no, mentre que les àtones mai s’accentuen (reben el nom de vocals tancades) ja que no cauen en el colp de veu:

  • VOCALS OBERTES: s’accentuen
  • VOCALS TANCADES: no s’accentuen

Per tant, les possibilitats de tilde en cada cas són els següents (resum d’aquest punt):

  • VOCALS TÒNIQUES: obertes (tilde) o tancades (sense tilde): a, e, i, o, u, à, é, è, í, ó, ò, ú.
  • VOCALS ÀTONES: tancades sempre (sense tilde): a, e, i, o, u

NORMES D’ACCENTUACIÓ; QUAN ACCENTUAR

Per conéixer quan s’accentua cada paraula, és necessari conéixer primer els tipus de paraules segons la seua tonisitat, com s’explica al punt primer.

PARAULES SEGONS LA TONISITATS’ACCENTUA QUAN
AGUDESacaben en:
vocal
vocal + s
-en
-in
PLANESNO acaben en:
vocal
vocal + s
-en
-in
ESDRÚIXOLESSEMPRE

En aquestos casos és quan s’accentua, però, com?

TIPUS D’ACCENTS

Com pots saber, en valencià existeixen dos tipus d’accents, que varien amb la pronunciació de la paraula: greus/oberts (`: à, è, ò); o aguts/tancats (´: ú, é, ó, í).

Però, quan s’utilitza cadascun? Per això hi ha que atendre a una sèrie de normes, no obstant, depén realment de la pronunciació de cada paraula. Els sons oberts són com la a i els tancats són com la u i i, mentra que la e i o poden alternar-ne. Aquesta és la raó per la qual seguim alguns trucs:

  • AGUT/TANCAT:
    • ú, í: SEMPRE.
    • é, ó: normalment, a les paraules AGUDES menys això, allò açò i però.
  • GREU/OBERT:
    • à: SEMPRE.
    • è, ò: normalment, totes les ESDRÚIXOLES menys església i fórmula, d’entre altres.
    • è: davant d’alguna síl·laba que porta i/u
    • ò: sempre que la terminació de la paraula és -òleg / -òloga (psicòleg, psicòloga).

A continuació, un parell de quadres-resum:

ACCENTUACIÓ DE MONOSÍL·LABS

Les paraules monosíl·labes no s’accentuen per norma general, no obstant, algunes porten accent diacrític.

L’accent diacrític és el que apareix a alguns monosíl·labs que tenen significats diversos, així que s’utilitza per diferenciar-los. A continuació, alguns exemples:

L'ACCENT DIACRÍTIC - Página web de rebollengua
Estret de @ValenciàalaDipu

DIFTONGS A L’ACCENTUACIÓ

És necessari tindre en compte que els diftongs decreixents no es consideren vocals com a tal, així que segueixen unes normes distintes:

  • AGUDES: si terminen en diftong decreixent, no s’accentuen.
  • PLANES: si terminen en diftong decreixent, sí s’accentuen.

És molt important recordar-se d’això perquè, si una paraula plana acaba en vocal, no s’accentua, però si és un diftong decreixent sí, de la mateixa manera que si una paraula aguda acaba en vocal, sí s’accentua, però si és un diftong decreixent no.

Per tant, hi ha que repassar quins són els diftongs, a més que per a separar les síl·labes ens ajudarà recordar que gu-qu-ll-ny-ig mai se separen, i altres dígrafs o lletres compostes com mm-nn-rr-tg-tz… sí se separen. També, els hiats sempre se separen, i els diftongs mai:

  • DÍGRAFS QUE NO SE SEPAREN: qu-ll-gu-ny-ig
  • ELS DIFTONGS NO SE SEPAREN
  • ELS HIATS (conjunt de vocals que no és un diftong) SÍ ES SEPARA

REPÀS FUNCIONS SINTÀCTIQUES

Per a fer la substitució pronominal, és necessari conèixer les funcions sintàctiques. A continuació anem a fer un repàs, però pots treballar-les més a la següent entrada d’aquesta mateixa pàgina: ENLLAÇ 1 o també a la següent: ENLLAÇ 2.

L’oració es forma per un subjecte, que és un sintagma nominal, i un predicat que és un sintagma verbal. Aquest predicat pot ser NOMINAL, i es forma per un verb copulatiu (ser, estar, semblar, parèixer) i un atribut obligatoriament, a més d’altres possibles complements; o VERBAL, si es forma per un verb transitiu (la resta) o copulatiu però sense atribut, pot ser acompanyat d’un CD, CI, CC (un verb copulatiu si s’acompaya per un CD, aquest actua com a ATRIBUT així que seria predicat nominal).

COMPLEMENT DIRECTE

Per a conèixer el complement directe, aquest respón QUÈ?, A QUI?/PER A QUI? (dins del predicat, no pot ser el subjecte) o si PASSA A PASSIVA (opció més segura) com a SUBJECTE PASSIU (Maria compra taronges –> Taronges són comprades per Maria).

Solament pot haver un CD, per tant, si ja respon a la pregunta QUÈ?, el complement que respon A QUI? és un COMPLEMENT INDIRECTE. Del contrari, sol ser un complement directe, que rarament comença per preposició.

COMPLEMENT INDIRECTE

El complement indirecte respon a la pregunta A QUI/PER A QUI?, i comença per preposició. No obstant, si no hi ha complement directe, el que respon aquesta pregunta és el CD, i no hi ha CI.

ATRIBUT

L’atribut actua de la mateixa manera que el CD, però està acompanyat per un verb copulatiu al qual fa referència, per tant no es pot confondre amb el CI.

COMPLEMENTS CIRCUMSTANCIALS

Els complements circumstancial respon totes les preguntes de dalt, així que són els complements que no són directe, indirecte o atribut. Pot aparèixer a qualsevol predicat i acompanyar a qualsevol verb i qualsevol complement, inclós haver-hi més d’un.

ELS PRONOMS PERSONALS

Són les paraules que poden substituir un sintagma nominal i fer les mateixes funcions que aquest.
Fan referència a les persones gramaticals:

  1. LA QUE PARLA
  2. LA QUE ESCOLA
  3. PERSONA/OBJECTE DEL QUAL ES PARLA

PRONOMS PERSONALS FORTS

*MI s’utilitza en compte de JO davant d’una preposició.
*VOSTÉ/VOS/VOSTÉS s’utilitza amb la 3ªPERSONA GRAMATICAL i demostra respecte.
*ÚS DE SI: està que no cap en si.

POSICIÓ

Els pronoms personals forts substitueixen a un sintagma nominal segons la persona i el nombre, així Maria i jo es substitueix per nosaltres; Paula i Marc es substitueix per ells; o tu i Lluís es substitueix per vosaltres.

Però, on s’ubiquen a l’oració? Doncs no importa, poden aparèixer al costat o separats del verb, com Volem parlar amb ell.

FUNCIONS

Les funcions d’aquestos pronoms són:

  • SUBJECTE: Pau té por–> Ell té por.
  • COMPLEMENT: Volem parlar amb ell *precedit per una preposició.

PRONOMS PERSONALS FEBLES

Segons si es troben davant del verb (ENCLÍTICS) o darrere (PROCLÍTICS), si la forma és REFORÇADA (davant consonant, se separa), ELIDIDA (davant vocal/h, s’apostrofa), REDUÏDA (darrere vocal, s’apostrofa) o PLENA (darrere consonant/diftong, amb guionet) les formes verbals poden ser:

RECORDA QUE LA NO S’APOSTROFA AMB LES PARAULES QUE COMENCEN PER I/HI/U/HU ÀTONES

POSICIÓ

  • PRONOM + VERB, per norma general
  • PRONOM +/- PERÍFRASI VERBAL (verb compost) +/- PRONOM
  • VERB GERUNDI/IMPERATIU/INFINITIU + PRONOM

SUBSTITUCIÓ PRONOMINAL

Segons la funció sintàctica de cada part a substituir, es substitueix amb uns pronoms o altres:

  • CD:
    • 1ª PERSONA:
      • Em, ens (i les seues formes)
    • 2ª PERSONA:
      • Et, us (i les seues formes)
    • 3ª PERSONA:
      • CD DETERMINAT (introduït per article definit, demostratiu, possessiu): EL, LA, ELS, LES
      • CD INDETERMINAT (no va introduït per article definit, demostratiu, possessiu): EN
        • L’indeterminat o quantificador o numeral no es substitueix: Joan compra dos pilotes –> Joan en compra dos.
      • CD NEUTRE (això, allò, açò o oració subordinada equivalent): HI
  • CI:
    • 1ª PERSONA:
      • Em, ens (i les seues formes)
    • 2ª PERSONA:
      • Et, us (i les seues formes)
    • 3ª PERSONA:
      • SINGULAR: LI
      • PLURAL: ELS
  • CC:
    • CC DE LLOC INTRODUÏT PER DE: EN
    • LA RESTA: HI

LES PARAULES COMPOSTES

Una paraula composta està formada per dues paraules que creen una de nova amb un significat nou.

L’ACCENT GRÀFIC EN PARAULES COMPOSTES

Paraules compostesNormaExemples
SoldadesNomés s’accentua el segon terme.fisicoquímic
Unides per guionetCada element conserva l’accent que portava.despús-demà
Adverbis de mode –mentAdmeten l’accent si el du l’adjectiu femení de què deriven.fantàsticament
Accent diacrític originariL’accent diacrític es manté en el compost resultant.rodamón

CATEGORIES GRAMATICALS FREQÜENTS

Categoria gramaticalParaules compostesResultat
verb + substantiucomptagotessubstantiu
substantiu + verbcapficarverb
substantiu + substantiuaiguaneussubstantiu
substantiu + adjectiucelobertsubstantiu
adjectiu + substantiumigcampistasubstantiu
adjectiu + adjectiusordmutadjectiu

LITERATURA RELIGIOSA MEDIEVAL

S.XVI (14) –> Arriben les idees de l’HUMANISME des d’Itàlia:

  • Recuperació de les cultures clàssiques grega i llatina.
  • Consideració de l’èsser humà com el centre de l’univers (antropocentrisme)

Davant d’aquest plantejament s’alcen una sèrie de predicadors catòlics que:

  • Refusen la ciència i la tècnica
  • Mantenen que Déu és el centre de l’univers (teocentrisme).
  • Difonen el cristianisme.

Els autors més representatius de la prosa doctrinària i moralizadora del segle 14 són:

SANT VICENT FERRER

1350 (València) ——– 1419 (Vannes)

  • Dedicat a la predicació i seguit per masses populars.
  • Feia sermons amb flagel·lacions, gent que feia penitència…. D’aquestos, uns escrivents prenien nota.
  • Utilitzava un llenguatge planer: exclamacions, onomatopeies, gesticulacions, diminutius, apel·lacions… Per tindre molta eficàcia comunicativa.
  • Va fer miracles (obres teatrals simples), representats cada any a València.

FRANCESC EIXIMENIS

1327 (Girona) ——— 1409 (Perpinyà)

Va escriure Regiment de la cosa pública i Lo Crestià, entre altres obres.

LO CRESTIÀ

  • Conjunt de dotze llibres.
  • Intenció d’enciclopèdia sobre costums, menjars, política, govern i teocentrisme de l’època.
  • Finalitat de que la gent vulgar poguera entendre els seus ensenyaments.

L’ENTREVISTA

L’entrevista és el gènere periodístic dialogat que recull les preguntes d’un periodista (entrevistador) i les respostes o declaracions d’una persona (entrevistat), que aporta informació i opinions d’interés per a un públic.

TIPUS D’ENTREVISTES

SEGONS LA FINALITAT

INFORMATIVESPSICOLÒGIQUES
parla sobre temes que coneixparla sobre la seua personalitat

SEGONS EL CANAL

ORAL (ràdio, televisió…)ESCRIT (premsa, revistes, pàgines web…)
INFORMALS
LLENGUATGE COL·LOQUIAL		FORMALS
LLENGUATGE ESTÀNDARD

PARTS DE L’ENTREVISTA

TÍTOLfa referència a l’entrevistat i ha de convidar la lectura
OBERTURAes presenta l’entrevistat i el tema o motius de l’entrevista
NUCLIformat per una successió de preguntes i respostes
TANCAMENTinclou un resum o comentari i l’acomiadament

RECURSOS LINGÜÍSTICS

  • L’entrevistador sol parlar de vosté (3ª persona singular).
  • Es pot emprar un lèxic especialitzat en casos de major formalitat i precissió d’un àmbit concret.

TIPUS DE PREGUNTES

SEGONS EL CONTINGUT

OBERTESTANCADES
permeten parlar sobre un tema de manera lliure i extensdemanen una resposta breu

SEGONS LA FORMA

DIRECTESINDIRECTES
es marca amb un signe d’interrogació Què penses sobre…?no apareix el signe d’interrogació i és una oració subordinada que actua com a CD Ens agradaria saber…

Deja una respuesta