El contingut d’aquesta entrada ha sigut extret dels següents arxius que he creat a partir de la informació explicada a classe:
T9: La IIª Guerra Mundial
1. El nazisme al poder
En 1934, Alemanya es va transformar en una dictadura nazi amb Hitler com canceller, que va proclamar el III Reich, clausurant el Parlament, creant un Estal policial anomenat Gestapo i prohibint la resta de partits i sindicats, la llibertat individual i les eleccions.
Socialment, van imposar el seu model social basat en la superioritat de la raça ària i la ideologia nazi i van controlar l’educació, l’administració, la justícia i la cultura mitjançant la censura. La joventut era adoctrinada a les escoles amb el sistema Joventuts Hitlerianes i la dona va tornar a l’àmbit privat seguint la triple K: cuina, església i fills.
Políticament, van prohibir els matrimonis mixtos d’aris i jueus amb les Lleis de Nuremberg. Als jueus, els van llevar la ciutadania alemanya i estaven obligats a portar un distintiu. També van boicotejar els seus treballs i atacaven les seues sinagogues i cases, com la Nit dels Vidres Trencats. Posteriorment, els van recloure en els guettos i camps de concentració per finalment eliminar més de 6 milions de jueus a les cambres de gas segons l’Holocaust o Shoà.
En quant la política exterior, van plantejar la «teoria de l’espai vital», basada en la necessitat d’ampliar les fronteres d’Alemanya per garantir el creixement i manteniment de la població. Així, es va remilitaritzar i rearmar per ocupar per la força els territoris i crear un gran imperi, incomplit el Tractat de Versalles.
2. La Segona Guerra Mundial
2.1) Causes
La causa principal de la Segona Guerra Mundial és el sentiment de revenja i odi d’Alemanya per les condicions del Tractat de Versalles amb el pagament de restauracions, i el descontentament d’Itàlia perquè no va rebre les terres promeses. Per això, es pensa que la Segona Guerra Mundial no és més que una continuació de la primera que no va concloure definitivament.
A més, l’impacte del Crac del 29 i la Gran Depressió va generalitzar l’atur, la pobresa i el proteccionsime, tancant l’economia dels països. D’altra banda, havia un gran auge del feixisme com a solució radical, i la Societats de Nacions va mostrar feblesa davant aquesta política, ja que no va reaccionar davant els atacs feixistes, no va intervindre en la Guerra Civil Espanyola i en el seu lloc va optar per una política d’apaigavament, la qual va permetre Alemanya ocupar territoris. Per últim, la política expansionista d’Alemanya va ser el motiu del Pacte d’Acer amb Japó i Itàlia.
A continuació van començar els precedents: Japó va invair Manxúria Xina i Corea, mentres que Itàlia va invair Etiopia i Albània, i conjuntament amb Alemanya van ajudar al bàndol frranquista en la Guerra Civil Espanyola. Per la seua part, Alemanya va remilitaritzar Renània, va ocupar el Sarre i Àustria i va invair els Sudets, Txecoslovàquia i Memel (Lituània). Davant aquests moviments, els estats democràtics van reconèixer totes les invasions alemanyes a la Conferència de Munich (1938) i van advertir que al pròxim atac declararien la guerra. D’altra banda, l’URSS va signar el Pacte Von Ribbentrop-Molotov (1939) amb Alemanya sobre la no agressió i repartició d’Europa (concretament Polònia). Finalment, l’1 de setembre de 1939, Alemanya va ocupar Polònia, donant inici a la guerra entre les potències de l’Eix (Alemanya, Japó, Itàlia) i les potències Aliades (França, Gran Bretanya, Xina i posteriorment l’URSS i EUA).
2.2) Desenvolupament
LA GUERRA RELLAMP (setembre 1939-estiu 1940)
La Guerra Rellamp consisteix en les accions militars ràpides que va emprar Alemanya, així va ocupar en menys d’un any Polònia, Dinamarca, Noruega, Holanda, Bèlgica i França.
BATALLA DE L’ATLÀNTIC (estiu 1940-febrer 1943)
Posteriorment, Alemanya va aïllar i bombardejar Anglaterra a la Batalla de l’Atlàntic, però aquesta va resistir amb ajuda americana. D’altra banda, Alemanya va invair els Balcans i Grècia, i amb Itàlia i el general nazi Rammel va avançar pel nord d’Àfrica per arribar al canal de Suez, però va ser aturat pels aliats en Egipte. A principis de 1943, els aliats van fer retrocedir als alemanys i van pensar un atac a Itàlia des del nord d’Àfrica.
BATALLA DE STALINGRAD (juny 1941-febrer 1943)
En juny de 1941, Alemanya va atacar a l’URSS, lluitant el general rus Zhukou amb la seua tècnica de resistir sacrificant homes, i el general nazi Von Paulus que va esgotar el combustible i les bales. Els soviètics van resistir en Leningrad i finalment van derrotar als nazis en la Batalla de Stalingrad en febrer de 1943. En aquest moment va començar la retirada i posterior derrota alemanya.
GUERRA AL PACÍFIC I L’ENTRADA DELS EUA (desembre 1941-febrer 1943)
Japó, després d’expandir-se per tot el Pacífic, va bombardejar la base naval Pearl Harbour d’EUA en Hawaii en desembre de 1941. Com a resposta, Estats Units va entrar en la guerra amb la tècnica de la granota avançant per illes, i va guanyar terreny frente als japonesos després de tres anys de guerra.
LA DERROTA DE L’EIX (febrer 1943-setembre 1945)
Després de la victòria soviètica a Stalingrad, l’Exèrcit Roig no para d’avançar. Des del nord d’Àfrica, els aliats (EUA, França, Gran Bretanya i l’URSS) envaixen Itàlia, destruint Mussolini com a president i derrotant als nazis quan entren en Itàlia. D’altra banda, els aliats desembarquen a França per Normandia (1944) per començar a alliberar-la, i avancen cap Alemanya (Berlín). Finalment, en maig de 1945 l’exèrcit soviètic arriba a Berlín i Alemanya es rendeix. Al Pacífic, EUA avança lentament cap a Japó, que no es rendeix, així que el president Truman decideix llançar dues bombes atòmiques a Hiroshima i Nagasaki, provocant la derrota de Japó el 2 de setembre de 1945.
La Segona Guerra Mundial acaba amb la victòria dels aliats.
2.3) Conseqüències
Com en qualsevol guerra, la Segona Guerra Mundial va deixar conseqüències molt tràgiques. Demogràficament, van morir més de 55 milions de civils i soviètics, van haver 35 milions de ferits i morts indirectes, van quedar generacions buides i es van produir milions de desplaçaments pels canvis de fronteres. Econòmicament, Europa i l’Orient Llunyà van quedar destuïts, mentre que EUA i l’URSS es van convertir en les dues grans potències mundials. Moralment, la publicació en els medis de comunicació de tota la violència de la guerra (bombardejos i tortures) i les atrocitats dels camps d’extermini nazis van suposar un fort impacte social. Políticament, van desaparèixer els règims feixistes d’Europa en Portugal i Espanya (amb Franco), i el món es va dividir en dos grans blocs: el bloc capitalista liderat per EUA i el bloc comunista liderat per l’URSS.
A més, van tindre lloc les conferències de pau més importants, Ialta i Postdam, en les quals van participar els presidents d’EUA, l’URSS i Gran Bretanya, Truman i Roosevelt, Stalin i Churchill respectivament, arribant a dos acords: la divisió d’Alemanya i Àustria en quatre zones controlada per cada aliat (França, EUA, URSS i Gran Bretanya), i evitar els canvis de fronteres respecte abans de la guerra excepte part d’Europa Oriental. També, en 1945 a San Francisco es va crear l’Organització de les Nacions Unides (ONU), els objectius de la qual són el foment del diàleg i la cooperació entre països, el rebuig de la guerra per mantindre la pau, el dret d’autodeterminació dels pobles i colònies, la defensa dels drets humans i la no-ingerència dels estats en assumptes internes d’altre estat. Tots els països membres estàn presents a l’Assemblea General, però al Consell de Seguretat (on es prenen les decisions importants) només es presenten 15 països dels quals 5 tenen dret de veto: Xina, França, EUA, Rússia i Gran Bretanya.
T10: La Guerra Freda
3. La formació dels blocs
Anomenem Guerra Freda (1945/7-1989) a la situació internacional extremadament tensa en què les dues superpotències (EUA capitalista i URSS comunista) van iniciar una cursa d’armaments amb una actitud bel·ligerant, però sense arribar mai a un conflicte directe. Aquesta rivalitat es plasmarà en confrontaments indirectes mitjançant aliats d’ambdós allunyats del seu territori: a Berlín, Corea, Vietnam, Cuba…
En acabar la IIª Guerra Mundial, el món es va dividir en dos blocs contraposats: el bloc capitalista liderat per EUA i el bloc comunista liderat per l’URSS. Aquestes superpotències es van repartir Europa en dos: Europa Occidental i Grècia formaven el bloc capitalista i EUA els va obligar a expulsar el comunisme, i Europa Oriental formava el bloc comunista, on l’URSS va propiciar que els partits comunistes fidels controlen el poder.
3.1) La ruptura total (1947)
El president d’EUA, Truman, va anunciar la «doctrina Truman» per evitar l’expansió del comunisme, basada en el Pla Marshall que donava ajuda econòmica als països europeus per la reconstrucció després de la IIªGM a canvi d’expulsar als comunistes. Com a resposta, l’URSS proposà l’informe Jdanov, el qual denunciava l’intent imperalista del capitalisme d’EUA per dominar Europa i anunciava ajudes als països d’Europa Oriental a canvi de rebutjar l’ajuda econòmica d’EUA i imposant el comunisme.
Després d’això, el món va quedar definitivament dividit en dos blocs organitzats militarment totalment separats per l’anomenat «teló d’acer» (1947): els països capitalistes liderats per EUA que van crear l’OTAN; i els països comunistes liderats per l’URSS que van firmar el Pacte de Varsòvia.
4. Conflictes i guerres
4.1) La divisió d’Alemanya (1945-1961)
En acabar la IIªGM (1945), Alemanya va quedar dividida en quatre parts, cadascuna controlada per un aliat (França, EUA, l’URSS i Gran Bretanya). En 1948, els aliats capitalistes van decidir unificar en un Estat Federal Alemany, i l’URSS va reaccionar aïllant Berlín. Després d’això, Alemanya va quedar dividida en dos estats: la República Federal Alemanya capitalista i la República Democràtica Alemanya comunista. L’any 1961, la República Democràtica Alemanya amb el president Nikita Khrouchtchev va alçar un mur a Berlín com a separació i símbol de la Guerra Freda.
4.2) La guerra de Corea (1950-1953)
Després de la retirada de les tropes soviètiques i americanes que l’havien alliberat de Japó, Corea s’havia dividit en dos: Corea del Nord comunista i Corea del Sud capitalista. En 1950, Corea del Nord amb suport soviètic va atacar Corea del Sud, recolzada per EUA. Després de 3 anys de guerra, van signar la P’anmunjŏm per deixar les fronteres com abans de la guerra.
4.3) La guerra de Vietnam (1957-1975)
Després de la guerra contra França per la descolonització, Vietnam va quedar dividit en Vietnam del Nord comunista i Vietnam del Sud capitalista. Les guerrilles comunistes del sud van atacar al govern amb l’ajuda de l’URSS, així que EUA va enviar tropes per recolzar Vietnam del Sud i envair Vietnam del Nord, donant inici a una llarga guerra. Finalment, EUA va sofrir moltíssimes baixes i va perdre la seua primera guerra en 1975, unificant-se Vietnam baix un govern comunista.
4.4) La guerra dels missils a Cuba (1959-1962)
En 1959 va triomfar a Cuba una revolució comunista («barbudos») liderada per Fidel Castro. Com a reacció, EUA va bloquejar econòmicament l’illa i va recolzar un intent frustrat d’invasió dels anticastristes (cubans capitalistes). Cuba va demanar ajuda l’URSS, que els va enviar missils nuclears, i quan EUA els va descobrir pels camps de fútbol, va estar a punt d’esclatar la guerrar nuclear. No obstant, en 1962, el president d’EUA i l’URSS, Kenedy i Khrouchtchev, van negociar la retirada dels missils a canvi de la fi del bloqueig naval a Cuba (no econòmic).
4.5) La distensió (1956-1975)
Entre 1956-1975, després de la mort de Stalin, les relacions entre els blocs van millorar i va haver certa distensió o coexistència pacífica, amb una major tolerància ideològica, trobades i relacions directes entre els presidents mitjançant l’anomenat «telèfon roig» i acords per frenar la cursa d’armaments.
5. La caiguda del comunisme
En 1980, l’URSS va tindre cada vegada més problemes amb l’augment d’oposició de països d’Europa de l’Est com Polònia i algunes repúbliques (Lituània, Estònia i Letònia), i l’estancament econòmic i endarreriment tecnològic pels grans gasts en la indústria d’armaments. En 1985, el nou president Gorbatxou que volia l’elecció del comunisme sense la força dels tancs, va aplicar la política perestroika per millorar l’economia, aplicant reformes capitalistes com la propietat privada i el mercat, donant llibertats a la població i convocant en 1990 unes eleccions lliures. Finalment, la Unió Soviètica acaba dividida en 15 repúbliques independents, amb la dimisió de Gorbatxou en 1991 perquè ningú va escollir el comunisme. Així, el bloc capitalista guanya la Guerra Freda.
Gràcies per la seua atenció! Més entrades com aquesta en eva-arnau.es ;).