El contingut d’aquesta entrada ha sigut extret dels següents arxius que he creat a partir de la informacció de classe:
1. La variació diacrònica
La variació diacrònica o històrica fa referència a la transformació de la llengua al llarg del temps. Aquesta transformació és conseqüència de diversos factors:
- Factors interns: llei d’economia (pronúncies més còmodes, expressions més curtes) o aparició de nous conceptes (neologismes).
- Factors externs: influència dels estrats:
- Substrat: constituït per les llengües que parlaven els pobles anteriors a l’arribada dels romans (sorotaptes, celtes, fenicis, grecs…).
- Superstrat: inclou les llengües dels invasors germànics (segle IV-VII) i àrabs (a partir del segle VIII).
- Adstrat: influència de les llengües veïnes amb més prestigi en cada època:
- Occità: segle XVIII.
- Castellà: segles XVI-XXI.
- Francés: segles XVIII-XIX.
- Anglés: segle XXI.
1.1) La varietat generacional
Les varietats generacionals són les llengües pròpies d’edats diferents que conviuen sincrònicament, manifestades sobre tot a nivell lèxic a través de neologismes i arcaismes.
- Els neologismes són paraules inventades per a designar realitats noves: microxip, tauleta tàctic, friqui, espòiler, podcast, ecoparc, poliamor…
- Els arcaismes són paraules antigues que han caigut en desús: ans (abans), denans (abans), jornal (sobri), infermetat (enfermetat), escrivania (escriptori), metjar (aplicar medicina)…
2. La coherència semàntica
La coherència semàntica és la propietat textual referida a la selecció i organització de la informació desenvolupada.
2.1) La progressió temàtica
La progressió temàtica és la forma d’afegir informació nova (anomenada rema) a l’enunciat ja exposat (anomenat tema). Així, el tema és la informació coneguda, i el rema és la informació nova que serà un tema al qual s’afegiran nous remes.
La progressió temàtica pot manifestar-se de tres maneres:
- Progressió lineal: al primer tema s’afig un rema que esdevé tema del següent enunciat, i així successivament. És propi dels textos descriptius.
- Progressió de tema constant: s’aporten diversos remes sobre un mateix tema que es manté constant al llarg del text i apareix expressat de diferents formes (substitució amb pronoms, el·lisió). És propi dels textos narratius o literaris en general.
- Progressió de temes derivats: en aquest cas es tracta d’una combinació d’ambdós tipus, ja que diferents subtemes amb nous remes deriven d’un hipertema constant. És propi de textos acadèmics.
En general, els textos solen combinar diversos tipus de progressions.
2.2) El paràgraf
El paràgraf és un fragment de text situat entre dos punts i a part, compost d’oracions relacionades sintàctica i semànticament, de manera que es tracta d’una unitat visual de sentit.
Cada paràgraf ha de correspondre’s amb un subtema del text, amb una extensió semblant en tots d’unes 3-4 oracions, mai una sola. Així, cada pàgina contindrà de 3 a 8 paràgrafs.
2.3) La superestructura
La superestructura és l’organització formal i de contingut que adopten típicament alguns grups de textos, els quals reben un nom i una classificació en funció de les seues característiques i la seua intenció.
| Tipus de text | Elements | Parts | Estructura | Gèneres |
|---|---|---|---|---|
| Narratiu: contar fets, accions, històries. | verbs d’acció, narrador | -Plantejament -Nus -Desenllaç | Ordenació temporal: lineal, circular, salts en el temps | Novel·la, conte, notícia |
| Descriptiu: explicar qualitats d’objectes, persones o espais. | adjectius, verbs copulatius | -Títol (tema) -Caracterització general -Relació amb l’entorn | Ordenació espacial (dalt a baix, dreta a esquerra), lògica (general a particular) o emocional (subjectivament) | Retrat, fullet turístic, inventari |
| Argumentatiu: defensar una idea amb arguments per convèncer d’això. | modalització (1ª persona, verbs d’opinió, tesi) | -Introducció -Desenvolupament -Conclusió | -Deductiva (general-particular) -Inductiva (particular-general) -Paral·lelística (tesi-argument) -Circular (tesi inici i fi) -Cercles concèntrics (exemples) | Article d’opinió, columna, debat, judici |
| Expositiu: explicar un tema amb informació objectiva. | impersonalitat (3ª persona) | -Introducció -Desenvolupament -Conclusió | -Causa-Conseqüència -Problema-Solució -Comparació -Ordre cronològic | Conferència, article científic, examen |
| Instructiu: transmetre ordres, normes, procediments. | imperatiu (2ª persona) | -Introducció -Successió d’ordres | Ordenació lògica o temporal | Recepta de cuina, instruccions |
| Conversacional: interacció comunicativa. | guionets, participants | Intercanvi d’intervencions dels interlocutors | -Pregunta-Resposta -Exposició-Valoració | Conversa, entrevista, xat |
Generalment, un mateix text amb certa extensió combina diversos tipus de seqüències segons la intenció.
3. Els sintagmes
3.1) El sintagma verbal
El SV està format per un verb (nucli) acompanyat de complements verbals.
El verb es pot classificar de diferents formes:
- SEMÀNTICAMENT: en base al seu significat.
- Predicatius: donen informació del subjecte.
La xiqueta trobà la nina. - Copulatius: no donen informació del subjecte, no contenen el significat (ser, estar, semblar, parèixer).
Maria està trista. - Quasicopulatius o semicopulatius: verbs predicatius amb funció de copulatius.
La xiqueta es trobava malalta = estava, semblava, pareixia. - Auxiliars: formen temps compostos o perífrasis verbals.
Ahir havia fet un bon treball.
- Predicatius: donen informació del subjecte.
- SINTÀCTICAMENT: segons la seua relació amb els altres complements.
- Segons la persona:
- Personals: tenen un subjecte (explícit o implícit).
- Impersonals: no tenen cap subjecte (verbs meteorològics, haver-hi, passiva reflexa, formes no personals).
- Segons la presència o no de CD (només els predicatius).
- Transitius: acompanyats per un CD.
Ella portava una motxilla roja. - Intransitius: no acompanyats per un CD.
Ahir vaig arribar molt tard.
- Transitius: acompanyats per un CD.
- Pronominals: es conjuguen amb un pronom feble.
M’ha avergonyat el meu comportament.
- Segons la persona:
- MORFOLÒGICAMENT: segons la forma verbal.
- Regulars: segueixen una estructura en la seua conjugació.
- Irregulars: no segueixen cap estructura fixa.
A continuació es mostren els complements verbals:
| Complement directe (CD) He acompanyat la teva mare. | -Indica sobre què o qui recau l’acció. –No porta preposició excepte a tots i a ningú. -És el subjecte pacient en l’oració passiva. |
| Complement indirecte (CI) Ha escrit un relat per a ella. | -Indica qui és el destinatari de l’acció. -Introduït per la preposició a o per a. |
| Complement circumstancial (CC_) El dijous dino a la universitat. | -Indica circumstàncies: de lloc, manera, temps, quantitat, instrument, companyia, causa, conseqüència… |
| Atribut Ella és una doctora jubilada. | -Acompanya als verbs copulatius o quasicopulatius. -Concorda amb el subjecte en gènere i nombre. -Si s’elimina de l’oració, aquesta no té sentit. |
| Complement predicatiu (CPRED) Ella viu estresada a la capital. | -Acompanya als verbs predicatius. -Concorda amb el verb i el subjecte o amb el verb i el CD. -Si s’elimina de l’oració, aquesta conserva el sentit. |
| Complement de règim verbal (CRV) T’ajudare després de la feina. | –Exigit pel verb, si s’elimina queda incomplet. -Introduït per una preposició. |
| Complement del nom, adjectiu o adverbi Estic contenta d’això. | -Formen part d’altres complements. |
| Complement agent (CAG) El regal és comprat per ells. | -És la transformació del subjecte en l’oració passiva. -Introduït per la preposició per. |
3.2) El sintagma preposicional
El SPREP té una preposició (enllaç) acompanyada d’altres sintagmes (terme).
Les preposicions es classifiquen de la següent manera:
- Preposicions àtones: a, amb, en, de, per (a).
- Preposicions tòniques: cap (a), com a, contra, des (de), devers, durant, entre, envers, excepte, fins (a), llevat, malgrat, mitjançant, sota, segons, sens/sense, sobre, ultra, vers, vora.
- Locucions preposicionals (preposició + nom + preposició): a causa de, a fi de, a favor de, al cap de, al costat de, a l’entorn de, al llarg de, a través de, d’acord amb, en virtut de, en vista de, en lloc de, en compte(s) de, per mitjà de…
Aquestes són unes remarques normatives respecte a l’ús de les preposicions:
| a en sentit locatiu | –Topònim –Article determinat (SN) | Viu a València. Ho he trobat al carrer. |
| en en sentit locatiu | –Determinants (excepte article determinat) -Espais que no són físics | El vaig veure en un carrer. Ens vam trobar en la reunió. |
| a en sentit temporal | –Parts del dia | Al matí, a la vesprada, a la nit. |
| a + CD | –Pronom personal fort –Optatiu: tothom, tots, algú, ningú –Optatiu: nom propi | T’he vist a tu. No he vist a ningú. He vist a Maria. |
| a, amb, en, de + que | –Mai en registres formals | Ho sé des |
| en, amb + infinitiu | -Es canvien per a o de en registres formals. | El primer |
3.3) El sintagma adverbial
El SADV es forma per un adverbi (nucli) amb especificadors i/o complements adverbials.
Els adverbis es poden classificar segons el seu significat o funció:
- De manera: bé, així, ingènuament, culturalment, satisfactòriament…
- De lloc: ací, aquí, allí, allà, d’ací, de dalt a baix, d’esquerra a dreta…
- De temps: sempre, mai, ahir, ara, enguany, despús-ahir, despús-demà…
- De quantitat: molt, poc, gens, massa, en abundància, a manta, bona cosa…
- De dubte, afirmació o negació: potser, segurament, tal vegada… sí, també, efectivament… no, tampoc, pas…
- Textuals: primerament, finalment, en general, consegüentment…
També existeixen les locucions adverbials com a cau d’orella, a espentes, a la llarga, a vegades, de valent, si de cas, de cap manera…
4) Els sons alveolars
Els sons alveolars es produeixen posant la llengua en l’alvèol dental. Poden ser:
- Fricatius: l’aire ix fregant entre les dents (s, ss, c, ç, z).
- Africats: hi ha un tancament de la cavitat bucal i una fricció (ts, tz).
Segons el so que es produeix, les grafies es classifiquen en dos grups:
- La /s/ sorda:
- s:
- s a inici o final de paraula: sentir, repàs.
- s entre consonant i vocal (o al revés): cansat, atletisme.
- s darrere de prefixos: contrasenya, antisistema, sobresalt.
- s en compostos cultes: anglosaxó, telesèrie.
- ss:
- ss entre vocals: dissabte, pressió.
- c:
- c seguida de e o i: velocitat, concentrat.
- ç:
- ç a final de paraula: esforç.
- ç seguida de a, o, u: creença.
- ts: potser.
- sc: piscina, ascensor.
- s:
- La /s/ sonora:
- s:
- s entre vocals: confusió, quasi.
- s en els grups dins-, fons-, trans- seguits de paraula que comença amb vocal: endinsar, enfonsar, transacció.
- z:
- z a final de paraula: zebra, zelador, zinc.
- z entre vocals: trapezi, topazi, senzill, polzada.
- z en els prefixos rizo-, esquizo-, piezo–: rizòfor, esquizofrènia, piezograma.
- z en els sufixos -zoic, -zoide, -zou: paleozoic, trapezoide, protozou.
- tz: dotze, tretze, setze.
- s:
Respecte a l’escriptura de la grafia s o ss, existeixen les següents normes:
- S’escriuen amb s:
- El femení i plural de:
- participis acabats en -és i -ós: comprés, compresa, compresos
- gentilicis acabats en -és: romanesos, inglesa, xinesos
- El sufix -esa per passar d’adjectiu a substantiu: trist-tristesa.
- El femení i plural de:
- S’escriuen amb ss:
- El plural de les paraules acabades en -às: cabàs-cabassos, excepte gimnàs-gimnasos, envàs-envasos, ocàs-ocasos.
- Els grups -missió, -gressió, -pressió, -missor, -gressor, -pressor: submissió, transgressor, impressió.
- El sufix -essa per passar de masculí a femení: alcalde-alcaldessa, excepte princep-princesa, marqués-marquesa.
- Els prefixs seguits d’una paraula que comença per s-: ressò, excepte presocràtic, asimetria, psicosomàtic, vicesecretari.
5. Literatura
5.1) La dona en la societat del segle XV
CONTEXT:
Des de ben antic, la Biblia i la mitologia han transmés una visió negativa de la dona com a font de pecat, considerant Eva (per menjar la poma de l’arbre del coneixment i el mal) i Pandora (per obrir la caixa prohibida) les causants de tots els mals del món. Durant el segle XV, la dona va viure supeditada a un home, pare o marit, motiu pel qual moltes optaven voluntàriament a la vida religiosa en convents per escapar del matrimoni forçat i el control dels homes. Aquesta situació va repercutir en la literatura misògina, amb autors com Jaume Roig i la seua obra L’Espill, i la defensa d’Isabel de Villena amb Vita Christi.
No obstant, al final del segle XIV naix la querella de les dones, un debat plantejat en l’àmbit europeu que aborda la virtut de les dones i reflexiona sobre la possibilitat de la igualtat de gènere. La importància que comença a adquirir la figura femenina es reflecteix en obres com ara De claris mulieribus, de Giovani Boccaccio, que recull la biografia de 106 dones històriques o literàries, amb l’objectiu de denunciar l’enviament de les dones sense vocació als convents. Altre exemple és la francesa Christine de Pizan, qui va esciure La ciutat de les dames (1405), obra en què imagina un món de dones que reclamen el seu dret a la igualtat. En la poesia amorosa hi ha una lloança de l’amor conjugal i una condemna de l’amor adulteri de les composicions trobadoresques. Per tant, la idealització es substitueix per dones reals amb virtuts i defectes que no corresponen a l’enamorat.
CAUSES:
Respecte a l’origen d’aquest canvi, es deu a la influència de l’humanisme italià, moviment cultural caracteritzat per promoure l’antropocentrisme, situant a l’ésser humà i els seus sentiments com el centre d’atenció literari; i la recuperació de la cultura clàssica grega i llatina, amb l’estudi i la traducció dels autors clàssics. Aquest moviment es va difondre ràpidament a causa de les relacions entre la Corona d’Aragó i Itàlia, amb l’establiment de la cort d’Alfons V el Magnànim en la capital napolitana al segle XV, ja que Nàpols i Sardenya pertanyien a la Corona.
Al mateix temps, té lloc la creació de la burgesia, provocant la superació de la societat feudal i el vassallatge, afegit a la modificació de les relacions amoroses basades en aquests conceptes. Per primera vegada, la dona en la literatura s’expressava en valencià gràcies a la Cancelleria Reial, institució encarregada dels documents de la cort que va consolidar un estàndard literari i va generar un sentiment de respecte per la llengua.
5.2) Ausiàs March
VIDA:
Ausiàs March fou un cavaller i un dels poetes valencians més importants del Segle d’Or, caracteritzat per un llenguatge intens, expressiu i ple de metàfores. Nascut en 1397 en una família de petita noblesa valenciana com a fill del poeta Pere March i nebot de Jaume March, va estar vinculat a Gandia, Beniarjó i València. Com a cavaller, va participar en la campanya militar d’Alfons el Magnànim a Itàlia de 1420 a 1420, any en què fou nomenat falconer major del rei. Tot i que va ser marit d’Isabel Martorell, germana de l’autor de Tirant lo Blanc, i posteriorment de Joana Escorna, va tindre fills d’altres dones.
OBRA:
D’altra banda, la poesia d’Ausiàs March abandonà la llengua occitana i abastà més profunditat i sinceritat, encara que es poden apreciar tres influències en la seua obra. Així, la tradició trobadoresca s’expressa amb el manteniment del mot senyal per ocultar la identitat de la dama; la tradició escolàstica és la idea de l’amor com a malaltia i apareix mitjançant conceptes del bé, el plaer o la virtut, seguint el model d’Aristòtil o Tomàs d’Aquino; i l’humanisme italià, manifestat amb el tractament de l’amor com una abstracció.
La diferència princiap lentre aquestes visions és l’actitud envers la dona: la dama dels trobadors era una senyora feudal superior en jerarquia al trobador, mentres que la donna angelicata italiana era per a Dant el camí a Déu, i per a Petrarca un sentiment d’allunyament del món i retrobament amb si mateix. En canvi, la dona per Ausiàs March té virtuts, defectes, sentiments i contradiccions, allunyada de l’edat mitjana, tot i que manté els temes, l’estil, la mètrica i l’actitud moralista medievals.
Quant a l’estil, la seua poesia és dura, intensa i molt condensada semànticament, amb una difícil comprensió, per això els castellans l’anomenaven el Oscuro. Així, es caract eritza per l’ús d’un llenguatge culte amb expressions populars, i la importància de les figures retòriques de sentit, com comparacions, metàfores, imatges, personificacions i al·legories, afegit a una abundància d’hipèrbatons, el·lipsis i antítesis o paradoxes que mostren les seues contradiccions.
Finalment, es conserven 128 poemes dividits en cants segons la temàtica. En primer lloc, es distingueixen 4 cants d’amor: Plenya de seny, on la veu poètica aspira a una relació madura, lluny del desig, però sense correspondència; Llir entre cards, demostració d’un amor espiritual i sensual per la dama, amb reflexions morals i referències a la mort; Amor, amor, lamentació per la pèrdua d’amor durant la vellesa; i Oh, folla amor, cants a l’amor sensual incloent la vergonya i el pecat. Pel que fa als cants de mort, són 6 poemes extensos en què es lamenta de la mort de l’estimada i reflexiona sobre el destí i l’absència. Per últim, el cant espiritual és un poema religiós de 224 versos que s’adreça a Déu per penedir-se dels pecats.
Espere que t’haja agradat! Més entrades com aquesta en eva-arnau.es ;).