Valencià U.2 i 11: la variació lingüística (situació comunicativa), les propietats textuals (registres), sintagma nominal i adjectival (variació flexiva), l’apostrofació i contracció, literatura: guerra i honor, les cròniques medievals

El contingut d’aquesta entrada ha sigut extret del següent arxiu que he creat a partir de la informació de classe:

La variació lingüística

Les llengües són sistemes sotmesos a variacions lingüístiques, així que no són homogènies. La variació d’una llengua està determinada per 4 factors:

  • Variació diafàsica: depén de la situació comunicativa
    ex: correu electrònic a un professor // escriure a un amic
  • Variació diastràtica: depén de l’estatus sociocultural del parlant
    ex: un advocat // un perruquer
  • Variació diacrònica: depén de l’època a què pertanyen els parlants
    ex: persona del segle XV // persona de hui dia
  • Variació diatòpica: depén de la procedència geogràfica del parlant
    ex: un parlant d’Alboraia // persona de hui dia

La variació diafàsica

Com ja hem dit, la variació diafàsica, variació funcional o registre lingüístic és aquella que depén de la situació comunicativa. La situació comunicativa es defineix per 4 factors bàsics:

  • Camp: grau d’especialització del tema
    • genèric / corrient / quotidià: llenguatge col·loquial
    • tècnic / especialitzat: llenguatge especialitzat
  • Mode:
    • canal:
      • oral (dialogat/monologat)
      • escrit
    • grau de preparació
      • espontani
      • planificat
  • Intenció comunicativa / Tenor personal:
    • informar
    • expressar
    • influir
    • iniciar, comprovar, mantindre o finalitzar la comunicació
    • reflexionar sobre la llengua
    • estètica
    • identificativa
  • To / Tenor interpersonal: relació entre els interlocutors
    • formal: desconeguts, poca o nul·la confiança
    • informal: coneguts, relació pròxima

L’àmbit d’ús és el context de la comunicació, determinat pels quatre factors esmentats:

  • Acadèmic: infomació objectiva relacionada amb institucions educatives.
  • Administratiu: regulació dels ciutadans amb institucions.
  • Literari: acte creatiu amb intenció estètica que empra un llenguatge literari i figures retòriques.
  • Periodístic: es tracta de notícies o opinions d’especialistes sobre temes d’interés general.
  • Publicitari: pretén convèncer al receptor per vendre un determinat servei o producte.
  • Privat: es tracta d’interaccions interpersonals d’interés privat.

Les propietats textuals

Els textos han de complir les propietats textuals:

  • Adequació pragmàtica: vetla perquè el text s’adapte a la situació comunicativa.
  • Coherència semàntica: s’encarregua de la selecció i organització de la informació.
  • Cohesió sintàctica: pretén que es lliguen les diferents parts del text.

L’adequació pragmàtica

Com ja hem dit, l’adequació pragmàtica és la propietat textual responsable de l’adaptació dels textos al context comunicatiu, demanera que un text és adequat si s’adapta al camp (tema), mode (canal i preparació), to (relació) i intenció. L’adequació es manifesta mitjançant el registre lingüístic i les marques díctiques.


Els registres són modalitats de la llengua que presenten unes característiques lingüístiques pròpies d’un context o àmbit d’ús determinat.

  • REGISTRE FORMAL:
    • Camp: especialitzat
    • Mode: (escrit monologat) planificat
    • To: relació de poca o nul·la confiança
    • Àmbit:
      • Acadèmic:
        • Nivell científic (receptor expert):
          • especialització alta
          • abundància de citacions, tecnicismes i formalitazcions
        • Nivell didàctic (receptor semiexpert):
          • especialització mitjana
          • presència d’esquemes, gràfics i il·lustracions
        • Nivell divulgatiu (receptor no expert):
          • especialització baixa
          • adreçat a un públic divers i ampli amb formació general
  • REGISTRE INFORMAL:
    • Camp: general
    • Mode: (oral dialogat) espontani
    • To: relació pròxima
    • Àmbit: privat o familiar
      • ús de col·loquialismes i frases fetes
      • aparició de transgressions de la normativa lingüística
  • REGISTRE ESTÀNDARD o VARIETAT SUPRADIALECTAL/NEUTRAL:
    • La finalitat del text és facilitar la comprensió entre tots els parlants, independentment les diferències geogràfiques, temporals, socioprofessionals o contextuals.
    • Àmbit: periodístic

El nom i l’adjectiu

Variació flexiva

NOTA: + significa afegir a la paraula; mentres que – significa acabat en

LA FORMACIÓ DEL FEMENÍ EN ELS NOMS

  • MASCULINS ACABATS EN CONSONANT:
    • +a: matemàtic > matemàtica; promés > promesa; company > companya
    • -t –> -da: nebot > neboda
      -c –> -ga: amic > amiga
      -p –> -ba: llop > lloba
      -f –> -va: serf > serva
    • -consonant –> doblen consonant + a: gos > gossa; gal > gal·la
    • -òleg –> -òloga: biòleg > biòloga
  • MASCULINS ACABATS EN VOCAL:
    • -consonant+i o -consonant-u –> +a: avi > àvia; individu > indivídua
    • -síl·laba tònica –> +na: campió > campiona; veí > veïna; valencià > valenviana; xilé > xilena
    • -e/o àtones –> -a: alumne > alumna; psiquiatre > psiquiatra
  • MASCULINS ACABATS EN CONSONANT O VOCAL:
    • +essa, +ina, +iu: alcalde > alcaldessa; gall > gallina; actor > actriu
    • mateixa forma + mascle/femella: el voltor mascle/femella, la mona mascle/femella
    • mateixa forma amb diferent significat: el/la modista, el/la ciclista, el/la canal, el/la còlera
    • diferent forma: home > dona; pare > mare; oncle > tia; vaca > bou; cavall > euga
  • INVERS:
    • femení a masculí +ot: bruixa > bruixot; abella > abellot

LA FORMACIÓ DEL FEMENÍ EN ELS ADJECTIUS

  • MASCULINS ACABATS EN CONSONANT:
    • +a: alt > alta; valent > valenta; ràpid > ràpida
    • sonorització i -ig –> -ja/-tja: buit > buida; groc > groga; roig > roja; lleig > lletja
    • -u –> -va: blau > blava; nou > nova; hereu > hereua/hereva
    • -consonant –> doblen consonant + a: gros > grossa; espés > espessa; tranquil > tranquil·la
  • MASCULINS ACABATS EN VOCAL:
    • +na: ple > plena; sa > sana; redó > redona
    • -i/u àtones –> +a: mediterrani > mediterrània; ingenu > ingènua
    • -o àtona –> -a: fondo > fonda; guapo > guapa
  • INVARIABLES: escolar, picant, freqüent, enorme, amable…

LA FORMACIÓ DEL PLURAL EN ELS NOMS

  • ACABATS EN CONSONANT:
    • +s: polp > polps; malataf > malatafs; corb > corbs; volum > volums
    • -s / -ç / -x / -tx / -ix –> +os (índexs, esfinxs, linxs): gas > gasos; interés > interessos; reflex > reflexos
    • -sc / -st / -ig / -xt –> +s i +os: disc > discs/discos; gust > gusts/gustos
  • ACABATS EN VOCAL:
    • -V àtona –> +s (i +ns): mare > mares; morro > morros; pati > patis; home > homes/hòmens
    • -a àtona –> -es: pansa > panses; dia > dies; vaca > vaques; monja > monges; llengua > llengües
    • -V tònica –> +ns (sofàs, cafés, xampús): veí > veïns; raó > raons; mà > mans; bé > béns
  • INVARIABLES: càries, pèlvis, atles, llapis, virus, fons, temps, dilluns, comptagotes, torcamans…

LA FORMACIÓ DEL PLURAL EN ELS ADJECTIUS

  • ACABATS EN CONSONANT:
    • +s: groc > grocs; llarg > llargs
    • -s / -x –> +os: gris > grisos; fals > falsos; gros > grossos; ros > rossos
    • -sc / -xt / -ig / -st –> +s i +os: lleig > lletjos/lleigs; compost > composts/compostos
    • -ç dues formes en plural (M i F): feliç > feliços/felices; capaç > capaços/capaces
  • ACABATS EN VOCAL:
    • -a –> -es: blanca > blanques; valenta > valentes; groga > grogues
    • -V tònica –> +ns (crus, nus): ple > plens; cirugià > cirugians; diví > divins

Sintagma nominal i adjectival

  • SINTAGMA NOMINAL:
    • ESPECIFICADORS NOMINALS:
      • QUANTIFICADORS: algun, dos, molts…
      • DETERMINANTS: la, aquesta, la teua, un…
    • NUCLI: NOM
    • COMPLEMENTS NOMINALS: especificatius (delimiten el nom) o explicatius (aporten informació coneguda)
      • SN: Puig
      • SADJ: blanca, automàtic
      • SPREP: de son pare, d’eixir demà
      • O.RELATIU: que et vas comprar
  • SINTAGMA ADJECTIVAL:
    • ESPECIFICADORS ADJECTIVALS:
      • QUANTIFICADORS: molt, ben, prou…
    • NUCLI: ADJECTIU
    • COMPLEMENTS ADJECTIVALS:
      • SPREP: de fang, perr a tothom, als principis…

L’elisió vocàlica

L’apostrofació

  • Articles el, en i preposició de:
    • S’APOSTROFEN:
      • Davant de vocal o h muda: l’encisam, l’hospital, l’handbol, n’Albert
      • Davant de xifres i sigles la pronunciació dels quals comença per vocal: l’1 de juny, l’XI congrés, l’IVA, l’FMI
      • Davant de s líquida (s+consonant): l’striptease
    • EXCEPCIONS:
      • Davant de h consonàntica (es pronuncia): el hobby, en Henry
      • Davant de i / u consonàntiques: el iaio, el huitanta
      • De davant de s líquida: de Skype
  • Articles la i na:
    • S’APOSTROFEN:
      • Davant de vocal o h muda: l’ensalada, l’harmonia, n’Elisabet
      • Davant de sigles la pronunciació de les quals comença per vocal: l’ONU, l’NBA
    • EXCEPCIONS:
      • Davant de h consonàntica.
      • Davant de i / u consonàntiques.
      • Davant de s líquida: la Scala de Milà.
      • Davant de i / u àtones: la història, la UNESCO.
      • Davant del nom de lletres: la a, la ema
      • Davant ira, host, una (hora).

La contracció

L’apostrofació té prioritat davant la contracció, de manera que sempre que ambdúes siguen possibles, la paraula s’apostrofarà.

  • PREPOSICIONS:
    • a + el/els = al, als
    • de + el/els = del, dels
    • per + el/els = pel, pels
  • APÒCOPE de CASA:
    • ca + el/els = cal, cals

Literatura – Guerra i honor: cròniques medievals

Context històric de la Corona d’Aragó

En el context d’una cultura teocèntrica, s’emprengueren diverses croades per conquerir Jerusalem i erradicar les heretgies europees. En conseqüència a la derrota dels albigesos en la batalla de Muret (1213), la Corona d’Aragó va conduir la seua expansió territorial cap al sud peninsular i la Mediterrània, en compte del nord.

Durant el segle XIII, Jaume I va iniciar l’expansió territorial amb la conquesta de Mallorca (1229), el Regne de València (1238-1245) i Múrcia, territoris ocupats des del segle VIII pels àrabs. El seu fill, Pere el Gran, va continuar amb la conquesta de Sicília, Còrsega, Sardenya, Atenes i Neopàtria. Aquesta situació de rivalitat entre les monarquies durant el segle XIV va provocar guerres com la dels Cent Anys o la dels Dos Peres.


Les cròniques medievals

A partir de les conquestes i l’avanç econòmic, va sorgir la necessitat de reflectir-ho a les cròniques, redactades per persones de la cort o peons en nom del rei. Les cròniques medievals són obres en prosa de temàtica històrica escrites entre els segles XIII-XIV que narren les gestes dels reis de la Corona d’Aragó. Es tracta d’una interpretació subjectiva de fets històrics amb l’objectiu de justificar la política reial i exaltar la corona i nació, manifestant un gran patriotisme. Es caracteritza per un fort sentiment religiós degut a la visió teocèntrica i el providencialisme (fe i ordre divina) afegit a la incorporació d’elements ficticis procedents de la literatura cavalleresca i un to heroic amb expressió dels sentiments personals. La intenció és moralitzadora i didàctica, ja que la finalitat és donar exemple a futurs monarques. Per tant, s’ha de diferenciar de la crònica periodística, la qual narra uns fets objectivament. Destaquen quatre grans cròniques.


CRÒNICA DE JAUME I

«El llibre dels fets» és la crònica autobiogràfica de Jaume I, que narra en ordre cronològic els fets esdevinguts durant la seua vida: les conquestes de Mallorca, València i Múrcia; el seu viatge a Lyon (França), i finalitza amb la seua mort a València. Com rei, assegurava la pau i administrava la justícia, mentre que com cavaller era conqueridor de terres. Encara que es presenta com un heroi, també inclou la seua vida personal. El narrador empra la 1ª persona i fa ús del «nos» majestàtic. L’estil és viu, senzill i expressiu, amb la inclusió d’expressions d’altres llengües.


CRÒNICA DE BERNAT DESCLOT

Bernat Desclot fou un funcionari de la cort que va escriure el «Llibre del rei en Pere i els seus antecessors passats», que inclou els regnats de Jaume I, Alfons I i Pere I (1162-1176) i es centra en el de Pere II (fins 1285), destacant els seus confrontaments bèl·lics a França i la campanya a Sicília. El narrador empra la 3ª persona amb una aparença objectiva, ja que combina fets contemporanis amb testimonis d’arxius reials. El llenguatge és sobri, equilibrat i moderat, amb gran expressió dels diàlegs i ús de l’estil directe. Aquesta obra va servir d’inspiració per a Enyego d’Àvalos.


CRÒNICA DE RAMON MUNTANER

Ramon Muntaner fou un cavaller de la cort que va escriure la seua Crònica com a testimoni (en 3ª persona) i protagonista (en 1ª persona) de la conquesta de Mallorca i la coronació d’Alfons el Benigne, amb l’objectiu de presentar a Jaume I, Alfons II, Pere II, Jaume II i Alfons III com a veritables models de prínceps cristians, afegit a l’exaltació de la corona i la llengua catalana, anomenada per ell mateix com «bell catalanesc». L’estil és àgil i viu, caracteritzat per l’ús de recursos d’interpel·lació al lector mitjançant la fòrmula «Què us diré?».


CRÒNICA DE PERE EL CERIMONIÓS

Pere III, el Cerimoniós o el del Punyalet va escriure la seua crònica autobiogràfica (en 1ª persona), inspirada en el seu rebesavi Jaume I, dividida en 6 capítols que expliquen la seua política i regnat a partir de documents oficials recollits per la Cancelleria Reial. Es caracteritza per l’ausència d’actes heroics, mentres que comparteix amb altes cròniques l’estil, la inclusió dels rècords personals, l’ús d’expressions d’altres llengües i el «nos» majestàtic. El llenguatge és elegant, acurat i madur, amb elements humanistes italians.


Les guerres en la ficció

Els llibres de cavalleries són textos narratius en vers pertanyents a la matèria de Bretanya (sorigda al nord-oest de França) escrites en francés i occità que consisteixen en la combinació de la cavalleria i l’element bèl·lic amb la ficció medieval. Es caracteritzen per la mostra de l’ideal de la cavalleria medieval segons la tradició cristiana per assolir la perfecció moral, fama i honor. L’acció es desenvolupa a terres exòtiques, llunyanes i inversemblants en un passat remot, amb personatges que tenen valors increïbles, heroics i fins i tot absurds. L’estil és seriós i greu, amb un llenguatge retòric que dona importància a la bruixeria, la magia i els fets sobrenaturals. Totes segueixen el mateix esquema de narracions: un cavaller errant cerca aventures sol amb la motivació de trobar el calze de Jesucrist anomenat Sant Greal, enfrontant-se a altres cavallers i personatges fantàstics pel camí.

La majoria dels llibres de cavalleries es basen en les llegendes del rei Artús i els cavallers de la Taula Redona. El rei Artús és el personatge principal, un cavaller medieval que es mou entre la realitat i la ficció. Per la seua part, la Taula Redona representa la globalitat i és el símbol d’un món igualitari i democràtic.

Chrétien de Troyes (1135-1190) fou un dels autors més reconeguts del moment, l’autor francés d’obres com «El cavaller de la Carreta», «El cavaller del Lleó» o «El conte del Graal». D’altra banda, Guillem de Torroella fou un autor mallorquí que va escriure l’obra «La Faula» (1370), una narració en vers escrita en occità amb alguns fragments en francés. Narra en 1ª persona l’adventura d’un escuder mallorquí que és raptat per un papagai i una balena fins l’Illa Encantada, on coneixerà la fada Morgana i el rei Artús, el qual li encarrega la missió de contar a tot el poble el que ha vist, deprimit per la degradació dels valors cavallerescos.



Espere que t’hagi agradat! Més entrades com aquesta en eva-arnau.es ;).

Deja una respuesta