VALENCIÀ T.1 – L’accentuació (+diacrítics), la dièresi, e i o oberta, tipus i gèneres textuals (+propietats), elements de la comunicació, funcions del llenguatge, concepte d’oració, els gèneres literaris, la poesia trobadoresca

1. L’accentuació

AGUDAPLANAESDRÚIXOLA
Síl·laba tònicaúltimapenúltimaantepenúltima
S’accentua quanacaba en -vocal, -vocal+s, -en, -inno acaba en -vocal(+s), -en, -insempre
Exemplesentrepà, cendrer, mengeucarabassa, bolígraf, fumàveupenínsula
Els diftongs no es consideren vocals:
mengeu –> aguda acabada en diftong, no s’accentua

Els diftongs

DECREIXENTS: vocal + i/u

ai aireau causa
ei reieu europeu
iu riu
oi boinaou coure
ui cuinauu duu

CREIXENTS: qu/gu + vocal

qua quatregua aigua
qüe qüestiógüe llengües
qüi obliqüitatgüi pingüí
quo quocientguo aiguós

L’accent diacrític

BÉ (BÉNS)
BE
adverbi, conjunció, possessió
lletra (B), corder
DÉU (DÉUS)
DEU
divinitat
nombre (10), verb deure
ÉS (*soc)
ES
verb ésser
pronom
MÀ (MANS)
MA
part del cos humà
possessiu (=la + meua)
MÉS
MES
afegir
part d’un any, possessiu (=les + meues)
MÓN (MONS)
MON
planeta
possessiu (=el + meu)
PÈL (PÈLS)
PEL
cabell
contracció (=per + el)
QUÈ
QUE
interrogatiu, relatiu (darrere preposició)
resposta, exclamatiu

SE
verb saber
pronom
SÍ (SÍS)
SI
afirmatiu
conjunció condicional, nota musical, pronom («a si mateix/a»)
SÒL (SÒLS)
SOL
terra
astre (Sol), solitari, verb soler
SÓN
SON
verb ésser
cansat (dormir), possessiu (=el + seu)

TE
verb tenir
beguda, lletra (T), pronom
ÚS
US
acció d’usar
pronom
VÓS
VOS
forma de tractament
pronom
En els derivats, l’accent no es manté

2. La dièresi

S’escriu dièresi:

  • Per pronunciar i/u en els diftongs creixents: qüe, qüi, güe, güi
  • Per indicar que i/u no formen diftong amb la vocal anterior ni la següent: ve/ï/na, Ra/ül
  • Per indicar que la i entre vocals no és consonàntica: agraïa, constituïa // iaia, feia

A excepció de:

  • Si porta accent, perquè ja se separen les síl·labes: pa/ís
  • L‘infinitiu, gerundi, futur i condicional dels verbs acabats en -vocal+ir: disminuir, agraint, agrairé, disminuiria
  • Paraules amb els sufixos -isme, -ista i -us, -um a excepció de proïsme i lluïsme (perquè no actuen com sufixos)
  • Paraules compostes amb: anti-, auto-, pre-, re-, co-, contra-, neo-, semi-

3. Les vocals obertes (e, o)

Contextos vocals de E oberta:

  • Amb una i/u en la síl·laba següent: conveni, misteri, cèl·lula
  • Davant de l, l·l, r, rr: cel, novel·la, tela, conversa, esquerra, ferro, verd
  • En la majoria de mots esdrúixols: anècdota, gènere
  • En els grups -ecta/e, -epta/e, i -endra/e (si són substantius): afecta, efecte, recepta, precepte, cendra, gendre
  • Excepcions: Dénia, església, belga, delta, selva, cercle, ferm, herba, térbol, reserva, serp, llépol, sémola, arreu, breu, hereu, neu, veu, veure, creure, deure, aprendre, encendre, dependre…

Contextos vocals de O oberta:

  • Amb una i/u en la síl·laba següent: corpus, història, mòdul
  • Davant de l, r, bl, br: hola, fora, control, col, port, cobra, pobre, poble
  • La majoria dels diftongs ou: coure, moure, nou
  • Quan el castellà té ue: coll (cuello), port (puerto), dorm (duerme)
  • Acabaments en:
    • -os i -osa: arròs, gros, prosa, preciosa/preciós
    • -oll i -olla: moll, colla
    • -olt i -olta: solt, volta
    • -ol i -ola: pistola, escola, caragol
    • -oc i -oca: foc, bajoca, groc, soca
    • -ot i -ota: ninot, flota
    • -ost i -osta: cost, impost
    • -oig i -oja: roig, roja, boig, boja
    • -ofa i -orfa: carxofa, Moncofa, corfa
    • -oldre i -ondre: absoldre, pondré
  • Excepcions: agost, bord, brot, boca, bossa, gola, gossa, coca, cola, foll, estoig, fotre, fórmula, pólvora, noble, sord, sostre, sota, vergonya, xanglot

4. Els tipus i gèneres textuals

TIPUS DE TEXTFINALITATGÈNERE
Narratiucontar fets, accions, històriesnovel·la, conte, notícia…
Descriptiuexplicar qualitats d’objectes, persones o escenarisretrat, fullet turístic, inventari…
Argumentatiudefensar una idea mitjançant l’ús d’argumentsartícle d’opinió, columna, debat, judici…
Expositiuexplicar un tema aportant informació objectivaartícle científic, conferència, examen…
Instructiutransmetre ordres, normes o procedimentsreglament, recepta de cuina, manual d’instruccions…
Retòricbuscar efectes estètics en la llenguapoesia, anunci publicitari…
Conversacionalreflectir la interacció comunicativaconversa, xat, entrevista…
Predictiuavançar esdeveniments que encara no han tingut llocpredicció meteorològica, profescia, horòscop, pressupst…
*Les conversacions narrades pertanyen al gènere narratiu (ja que no són diàlegs)
*TEXT NARRATIU: plantejament + nus + desenllaç
*TEXT ARGUMENTATIU/EXPOSITIU: introducció + desenvolupament + conclusió
*NARRADOR INTERN: protagonista / secundari / observador
*NARRADOR EXTERN: omniscient / observador / editor

En un mateix text, s’inclouen seqüències corresponents a diferents tipus de textos, que depenen de la finalitat.


Les propietats textuals

Un text ha de complir les propietats textuals bàsiques:

  • Adecuació: adaptat a la situació comunicativa
  • Coherència: els continguts han de tindre sentit
  • Cohesió: els elements lingüístics han d’establir relacions entre si

5. Els elements de la comunicació

La comunicació és la capacitat que permet als éssers vius relacionar-se amb altres.

Els elements de la comunicació són els següents:

  • EMISSOR: persona que emet el missatge
  • MISSATGE: informació que es transmet
  • CANAL: mitjà de transmisió (oral o escrit)
  • CODI: sistema de signes lingüístics o no lingüístics utilitzats (la llengua)
  • RECEPTOR: pesona que rep el missatge
  • RETROALIMENTACIÓ (o feedback): procés d’intercanvi de papers entre emissor i receptor
  • CONTEXT o REFERENT: realitat a què fa referència el missatge
  • ESPAI: lloc on s’esdevé la comunicació
  • TEMPS: moment en què ocorre la comunicació

Les funcions del llenguatge

Les funcions del llenguatge són les finalitats de la comunicació atenent a la intenció de l’emisor.

Referencial o representativaInforma objectivament sobre esdevenimentsNotícies, explicacions
Expressiva o emotivaExpressió de sentiments, emocions o estats d’ànim1ª persona, interjeccions, col·loquialismes
Apel·lativa o conativaTracta de fer actuar al receptor d’una maneraordres o consells, vocatiu, imperatiu
Fàtica o de contacteInicia, comprova, manté o finalitza la interaccióÚs d’expressions
MetalingüísticaReflexió sobre la llengua mateixaDiccionaris, reformulacions (‘és a dir’)
PoèticaFinalitat estètica de la llenguaRecursos retòrics, frases fetes, refranys
IdentificativaExpressa la identitat del parlantCants de col·lectius, propis d’un grup
Qualsevol text literari té una funció poètica

6. El concepte d’oració

L’oració és una combinació (de vegades independent) de subjecte i predicat que té un sentit complet, està delimitada per punts i serveix per establir una comunicació.

Segons aquesta definició, els criteris d’una oració són els següents:

  • Criteri gramatical: suma de subjecte i predicat
  • Criteri semàntic: sentit complet
  • Criteri prosòdic: es delimita per punts
  • Criteri pragmàtic: serveix per establir una comunicació
  • Criteri distribucional: és independent (encara que les oracions subordinades/clàusules/proposicions depenen d’altres)

L’enunciat

Un enunciat pot ser:

  • Si té un sintagma verbal, una ORACIÓ
    ex: Joan ha enviat un missatge a tots els seus amics
  • Si no té un sintagma verbal, un FRAGMENT
    • Pregunta: Qui?
    • Resposta a una pregunta: No.
    • Interjeccions: Ep! Xe! Ai!
    • Renecs: Caram!
    • Precs: Un café, per favor.
    • Salutacions: Bona nit!
    • Titulars de premsa: El València, a punt de la classificació.

Classificació d’oracions

Segons el grau de complexitat:

  • Oració simple: un únic verb
    El sindicat anuncia una vaga d’estudiants
  • Oració composta: més d’un verb
    El sindicat anuncia que els estudiants faran vaga

Segons els constituents:

  • Oració atributiva: té un predicat nominal (verb ser, estar, semblar o parèixer) amb ATRIBUT
  • Oració predicativa: té un predicat verbal (sense atribut)
    • Oració transitiva: conté complement directe
    • Oració intransitiva: no conté complement directe
    • Oració reflexiva: l’acció recau sobrer un mateix
    • Oració recíproca: conté un subjecte múltiple que rep mútuament l’acció del verb

Segons l’actitud del parlant:

  • Enunciativa: expressa informació (afirmativa/negativa)
  • Interrogativa: formula preguntes (dirrecta/indirecta)
  • Exclamativa: expressa emocions
  • Imperativa: indica ordres
  • Dubitativa: expressa un dubte
  • Desiderativa o optativa: expressa un desig (‘tant de bo…’)

Els constituents oracionals

Classificació de paraules:

  • Nom: designa objectes, éssers, idees –> SN: DET + N + CN
  • Adjectiu: expressa característiques o qualitats –> SADJ: ESPECIFICADOR + N + CADJ
  • Verb: expressa una acció o estat –> SV: N
  • Preposició: relaciona complements –> SPREP: E + T
  • Adverbi: modifica el verb –> SADV: ESPECIFICADOR + N + CADV
  • Determinant: presenta, identifica o quantifica un nom
  • Nexe: que, si, però…

Funció dels sintagmes:

  • SUBJECTE (SUBJ): (SN) indica qui fa l’acció, concorda en gènere i nombre amb el verb
  • PREDICAT (PRED): (SV) és l’acció que es fa
    • PREDICAT NOMINAL: ATRIBUT + CI + CC
    • PREDICAT VERBAL: CD + CI + CC + CPRED + CRÈG
  • COMPLEMENT DIRECTE (CD): (SN, SPREP) complementa el significat del verb
  • ATRIBUT (ATRIB): (SN, SPREP, SADJ, SADV) expressa qualitat, propietat o estat del subjecte
  • COMPLEMENT INDIRECTE (CI): (SN, SPREP) beneficiari, destinatari o perjudicat
  • COMPLEMENT CIRCUMSTANCIAL (CC_): descriu circumstàncies
  • COMPLEMENT DE RÈGIM VERBAL (CRÈG): (SPREP) exigit pel verb per tindre un sentit complet
  • COMPLEMENT PREDICATIU (CPRED): (SN, SPREP, SADJ) qualitat, propietat o estat, concorda en gènere i/o nombre amb el verb i el subjecte
  • COMEPLEMENT DEL NOM (CN) i COMPLEMENT ADJECTIVAL (CADJ).

7. Els gèneres literaris

Els principals gèneres literaris són els següents:

  • GÈNERE NARRATIU: conta uns fets que viuen uns personatgesen un lloc i temps determinat (narrador + prosa)
    • Faula: obra moral en què els personatges són animals (amb una moralitat)
    • Conte: relat breu i en prosa
    • Novel·la: narració de temàtica i extensió variables
    • Llegenda: obra que narra els fets passats i incerts, acceptats pel poble
    • Rondalla: gènere de tradició oral que barreja realitat i irrealitat
  • GÈNERE POÈTIC: expressa emocions i sentiments o descriu llocs i personatges subjectivament (ritme + versos)
    • Himne: expressa els ideals elevats d’una col·lectivitat
    • Oda: obra lírica de tema elevat per a ser oralitzada
    • Sàtira: poema que critica els vicis o els defectes d’algú
    • Elegia: poema extens de tema fúnebre, lloança del mort
    • Epístola: carta en vers de tema filosòfic o doctrinal
    • Ègloga: poema de temàtica pastoral, amb natura idealitzada
    • Villancet: composició breu de temàtica nadalenca
  • GÈNERE TEATRAL: representació d’una història (diàlegs + acotacions)
    • Tragèdia: personatges heroics que pateixen conflictes greus
    • Comèdia: tracta temes del a vida quotidiana amb un caràcter còmic
    • Drama: obra que tracta els conflictes socials amb realisme
  • ASSAIG: gènere en prosa que tracta temes històrics, filosòfics i polítics

8. La poesia trobadoresca

El segle XIIXIII van començar a aparèixer els primers textos en prosa escrits en llengües romàniques, però la poesia valenciana s’escrivia en romanç occità o provençal, ja que és considerada la llengua poètica perr antonomàsia degut al seu prestigi en la literatura amorosa i la lírica trobadoresca. A més, havia infuència entre Occitània i Catalunya per la proximitat geogràfica i lingüística i les relacions polítiques i culturals, fins l’any de la batalla de Muret (1213), quan la Corona d’Aragó perdé els dominis territorials a Occitània.

Així, la poesia trobadoresca va nàixer a Occitània (sud França) a la primeria del segle XII i perdurà al voltant d’Europa més enllà del segle XIII en el context d’una societat feudal. El trobador era el compositor de la lletra i música de les cançons, mitjançant les quals oferia el seu amor i vassallatge a la dama. Amb això, van desenvolupar un codi amorós anomenat fina amor o amor cortés, adoptat posteriorment per Ausiàs March i Jordi de Sant Jordi.


L’amor cortés

Les relacions amoroses de l’època medieval seguien el sistema del vassallatge feudal: de la mateixa manera que els serfs eren els servidors fidels del senyor feudal, el trobador es declarava servidor fidel a la dama, confirmant l’acord mitjançant un bes als llavis. El trobador (hom) considerava la dama (midons) un ésser superior, i ho era jeràrquicament, ja que pertanyia a la noblesa. La dama estava casada perquè les donzelles no tenien cap categoria social fins que assolien la del marit. Aleshores, es tractava d’un amor prohibit que calia ocultar de la gelosia del marit (gilós) i dels envejosos o difamadors (lausengiers). Per ocultar la identitat de l’estimada, el seu nom s’ocultava amb un mot clau, senyal o pseudònim poètic que garantia el seu anonimat (per exemple, Bon esper ‘Bona esperança’, o Bela vezor ‘Bella visió’).

En conclusió, l’amor cortés era una ideologia pròpia de la poesia trobadoresca caracteritzada per ser un amor adúlter (fora del matrimoni) i prohibit (ocult al marit), que serveix com ascens social per al trobador (perquè la dama pertany a la noblesa) i consisteix en la superació d’unes etapes per aconseguir a la dama.

L’amor cortés permitia gaudir d’una relació sentimental, degut a que els matrimonis eren per conveniència. No obstant, exigia un camí costós per la superació d’etapes que desenvolupa en els amants valors espirituals.

L’escala de l’amor és la següent:

  1. Fenhedor (tímid): l’amant no s’atreveix a confessar el seu amor.
  2. Pregador (suplicant): l’amant s’ha declarat a la dama.
  3. Entenedor (enamorat): l’amant és corresrpost per la dama, que li dedica somriures i regals.
  4. Drutz (amant acceptat): l’amant és acollit al llit de la dama.

Els gèneres de la poesia trobadoresca

Cançógènere més popular, composició en què el trobador expressa els seus sentiments amorosos envers la dama.
Sirventésgènere humorístic que consisteix en l’atac personal a algun enemic.
Pastorel·lagènere humorístic que reprodueix un diàleg amorós entre una pastora i un cavaller que intenta festejar-la.
Planycant de lloança i lamentació per la mort d’un senyor o amic.
Albacomposició amoros que evoca els sentiments dels amants en acomiadar-se a l’alba, després de passar la nit junts. També hi ha un tipus d’alba religiosa, adreçada a la Mare de Déu.

Els estils de la poesia trobadoresca

Trobar leuestil planer i entenedor
Trobar elusestil que tendeix a l’abstracció conceptual
Trobar ricestil caracteritzat pel llenguatge molt artificiós

Els trobadors i els joglars

Els trobadors eren músics i escriptors que escrivien versos i componien la música, mentre que els joglars eren els intèrprets de les seues cançons trobadoresques, que cantaven i divulgaven amb acompanyament musical. D’altra banda, un poeta era una persona que feia composicions en llatí.

A partir de les obres dels trobadors, es crearen els cançoners. Els cançoners són uns volums que recullen les composicions de diversos trobadors, amb lletra i anotacions musicals. A vegades, van encapçalats per una nota biogràfica del creador anomenada vida, o una explicació breu dels motius de la composició anomenada razó.


Exemples de trobadors

TrobadorQui és?VidaObra
Marcabrú (1130-1149)un dels trobadors més antics -> estament baixtreballava a les corts del sud de França, posteriorment Castella i Lleidato sarcàstic + malhumorat
pastorel·les i sirventesos
moral cristiana + normes amor cortés
Guillem de Cabestany (1162-1212)combatent de la batalla de las Navas de TolosaLLEGENDA: enamorat de Saurimonda, assassinat pel seu marit, ella es va menjar el seu corestil leu i temàtica amorosa
Guillem de Berguedà (1138-1196)fill gran i hereu del vescomte de Berga Guillemvida rica en conflictes bèl·lics, assassí de Ramon Folc de Cardonapoesia de caràcter bregós: sirventés bèl·lic i calúmnia personal
Ramon Vidal de Besalúes creu que era joglar -> parlava d’ells amb molta comprensióposteriorment, trobador + professor retòrica i poesiava escriure obres sobre l’art de trobar
Cerverí de Girona (1159-1285)nom vertader Guillem de Cerverajoglar professional en corts (vescomte Ramon Folc de Cardona, Jaume I, Pere II)poemes de diverses temàtiques:
amorosa (amor cortés + misogínia)
crítica social als rics i poderosos
religiosa

Marcabrú (1130-1149) era un dels trobadors més antics pertanyent a un estament baix, treballador a les corts del sud de França, Castella i Lleida. La seua expressió emprava un to sarcàstic i malhumorat, a través de pastorel·les i sirventesos amb els quals atacava la moral cristiana i les normes de l’amor cortés.

Guillem de Cabestany (1162-1212) va ser un combatent de la batalla de las Navas de Tolosa caracteritzat per les seues obres d’estil leu i temàtica amorosa. La llegenda conta que es va enamorar de Saurimonda, però va ser assassinat pel seu marit, qui donà el seu cor com a menja a la dama, la qual se suïcidà en saber-ho. Aquesta història també s’aplicà a altres poetes.

Guillem de Bergueda (1138-1196) va ser el fill gran i hereu del vescomte de Berga Guillem. La seua vida era rica en conflictes bèl·lics, tant que va ser l’assassí de Ramon Folc de Cardona (un dels magnats principals a Catalunya). Així, la seua poesia era de caràcter bregós, a través del sirventés bèl·lic i la calúmnia personal.

Es creu que Ramon Vidal de Besalú era inicialment joglar, ja que parlava d’ells amb molta comprensió, però posteriorment seria trobador i professor de retòrics i poesia, escrivint obres sobre l’art de trobar.

Guillem de Cervera (1259-1285), conegut com Cerverí de Girona, va ser un joglar professional en les corts del vescomte Ramon Folc de Cardona, del rei Jaume I i de Pere II. Escrivia poemes de temàtica religiosa, amorosa sobre l’amor cortés amb misogínia, i de crítica social als rics i poderosos.

Deja una respuesta