El contingut d’aquesta entrada ha sigut extret dels següents arxius que he creat a partir de la informacció de classe:
Els sons nasals i els ròtics
Les consonants nasals
Els sons nasals es corresponen en l’escriptura amb consonants (m, n), grups consonàntics (gn, pn, mn, nn), terminacions (tn, tm) i el dífraf ny.
L’ús de les consonants nasals atén al següent quadre:
- Ús de m:
- davant de b, m, f, p: ambivalent, immigrant, èmfasi, omplir
Excepció: el connector tanmateix és la unió de tan + mateix, per això no empra la m davant de m - davant de v si forma part d’un element acabat en m: tramvia, triumvirat
- en el prefix circum-: circumscripció, circumferència, circumval·lació
- davant de b, m, f, p: ambivalent, immigrant, èmfasi, omplir
- Ús de n:
- a inici de paraula: nisper, nou
- davant de f en els grups con-, en-, in-: confessar, enfilar, infermer
Excepció: els prefixos en-, in- es transformen en em-, in- en paraules que comencen per m- o p-: emmudir, impagable
- Ús de gn: gnom, gneis, gnoseologia
- Ús de pn: pneumàtic, pneumònia
- Ús de mn: amnèsia, amnistia, somni, mnemotècnic
- Ús de nn: connector, innovar, annex
- Ús de ny: any, canya, renyir, cigonya
Les consonants ròtiques
Les consonants ròtiques es classifiquen en dos grups:
- r bategant o dèbil:
- s’escriu r:
- entre vocals: ara, però, ferida
- davant de consonant: breu, prou, ombra
- darrere de consonant: perla, horta, fort
- a final de paraula: por, menjar, fingir
- s’escriu r:
- r vibrant o forta:
- s’escriu r:
- a inici de paraula: regar, riure, robar
- darrere de consonant: enrònia, enraonar, Israel
- darrere de prefix: contrarestar, preromà, infraroig
Excepció: algunes paraules prefixades empran rr perquè la mantenen del llatí (correlació, correlatiu, prorrata, prorrogar, prerrompre).
- s’escriu rr:
- entre vocals: arreplegar, gorra, amarrar
- s’escriu r:
L’oració composta
L’oració composta està formada per més d’un verb. Hi ha tres tipus d’oracions compostes.
Oracions juxtaposades
Les oracions juxtaposades són proposicions situades en un mateix nivell sintàctic unides sense nexes d’unió, sinó amb signes de puntuació (; , :).
Oracions coordinades
Les oracions coordinades són proposicions situades en un mateix nivell sintàctic unides mitjançant nexes d’unió coordinants (conjuncions).
Segons els nexes d’unió, es poden classificar:
- Copulatives (unió, suma): i, ni
- Disjuntives (exclusió): o, o bé
- Adversatives (oposició): però, sinó, encara que, no obstant això, mentre que
- Distributives (alternança): ara…ara, o…o, ni…ni, adés…adés, tant…com
- Explicatives (aclariment): és a dir, o siga, això és
- Continuatives (successió): a més, ni tan sols, així mateix
Oracions subordinades
Les oracions subordinades són proposicions amb una relació de dependència unides mitjançant nexes d’unió (conjuncions), de manera que hi ha una oració principal i una subordinada que depèn d’aquesta i pot ser de diversos tipus.
- SUBSTANTIVES: es poden substituir per un substantiu, fan la funció de CD, SUBJ, ATR…
- Conjuncions: que, si
- Pronoms interogatius o adverbis: què, qui, on, quan… TENEN FUNCIÓ SINTÀCTICA
- Infinitius
- ADJECTIVES: es poden substituir per un adjectiu, fan la funció de CN
- Pronoms relatius: que, el qual, qui… TENEN FUNCIÓ SINTÀCTICA
- ADVERBIALS: es poden substituir per un adverbi, fan la funció de CC
- Circumstancials:
- Temporals: quan, abans que, després que, sempre que, mentre(s)
- Locatives: (a) on
- Modals: com, com si, tal com, segons com, sense que
- No circumstancials:
- Condicionals: si, amb que, en cas que, posat que, només que, quan
- Concessives: encara que, a pesar que, malgrat que, per bé que, tot i que
- Causals: perquè, ja que, vist que, com que, atés que, puix que
- Consecutives: de manera que, així que, tan(t) que, que
- Comparatives: tan(t)…com, tan…que, més…que, menys…que
- Finals: perquè, a fi que, per tal que, que
- Circumstancials:
La combinació de pronoms febles
Substitució de pronoms febles
- CD:
- 1ª persona: EM, ENS
- 2ª persona: ET, US
- 3ª persona:
- Determinat (introduït per article determinat, possessiu, demostratiu): EL, LA, ELS, LES
- Indeterminat (no introduït per article determinat, possessiu, demostratiu): EN + quantificador/indefinit
- Neutre (això, allò, açò o oració subordinada equivalent): HO
- ATR:
- Determinat (introduït per article determinat, possessiu, demostratiu): EL, LA, ELS, LES
- Indeterminat (no introduït per article determinat, possessiu, demostratiu: HO
- CI:
- 1ª persona: EM, ENS
- 2ª persona: ET, US
- 3ª persona: LI, ELS
- CC:
- CCL introduït per DE: EN
- La resta: HI
- CRV:
- Introduït per DE: EN
- La resta: HI
- CPRED: sempre HI
- CN o CADJ: sempre EN
Formes dels pronoms
Reforçada | Elidida | Reduïda | Plena |
---|---|---|---|
davant del verb | davant del verb | darrere del verb | darrere del verb |
davant consonant o diftong | davant vocal / vocal + h | darrere vocal | darrere consonant o diftong |
separat | apostrofat | apostrofat | guionet |
es et, us em, ens el, la, els, les li ho en hi | s’ t’, us m’, ens l’, l’, els, les li ho en hi | ‘s ‘t, -vos ‘m, -nos ‘l, -la, ‘ls, -les -li -ho ‘n -hi | -se -te, -vos -me, -nos -lo, -la, -los, -les -li -ho -ne -hi |
Ordre de col·locació
- Reflexiu: es
- 2ª persona: et, us
- 1ª persona: em, ens
- 3ª persona: li, els, les, el, la, ho
- Adverbials: en, hi
Regles de combinació
- El grup de pronoms van tots junts acompanyant el verb:
- Davant: en general.
- Davant o darrere: perífrasis verbals.
- Darrere: infinitiu, gerundi, imperatiu.
- L’apòstrof va tan a la dreta com siga possible, i el primer pronom manté la forma plena (me, te, se).
- Darrere del verb, si el primer pronom acaba en -s, el segon adopta la forma reforçada (el, en, em, et).
- Els pronoms ho, hi, les, li són invariables, no canvien de forma.
- L’ordre de substitució dels pronoms és CI i després CD.
- Només es poden combinar dos pronoms idèntics en el cas de els (CI) + els (CD): els els done.
La guerra en la literatura del segle XV
Context
La guerra està molt present en els combats personals i en la religió (amb les creuades) durant el segle XV, temàtica manifestada en la literatura des d’una visió més realista i complexa que en segles anteriors.
Durant l’edat mitjana, els cavallers representaven els valors del feudalisme: el vassallatge, la fidelitat del rei, la protecció dels dèbils, el menyspreu de la mort i el dolor, la religiositat i l’anhel d’honor i glòria.
Aquests valors estan presents en les narracions de ficció i en el món real, segons demostren el Llibre de l’ordre de la cavalleria de Ramon Llull, o el Tractat de cavalleria de Pere III el Ceremoniós, considerats models de comportament per als nobles, coneguts com espill de prínceps.
Llibres de cavalleries i novel·les cavalleresques
LLIBRES DE CAVALLERIES
En aquest context apareixen els llibres de cavalleries, narratives nascudes a mitjan segle XII, impulsades per la noblesa i destinades a defensar la cavalleria.
Inicialment, s’inspiraven en la història i les llegendes clàssiques grecollatines, però posteriorment començaren a recrear els mites cèltics, coneguts com a matèria de Bretanya (sobre el cicle artúic), creada per Chrétien de Troyes (1335-1390).
Les obres valencianes més representatives d’aquest gènere són Blandín de Cornualla i La Faula de Guillem de Torroella, les quals tenen una intenció crítica i moralitzadora sobre la crisi de la cavalleria.
Altres exemples traduïts durant el segle XIII són Queste du Sain Graal (del francés) i Amadís de Gaula (del castellà).
Per altra part, aquest gènere es caracteritza per la importància dels elements fantàstics (màgia, bruixeria, fets sobrenaturals) i la presència de personatges inversemblants amb qualitats sobrehumanes situats en èpoques remotes i llocs exòtics i llunyans.
NOVEL·LES CAVALLERESQUES
No obstant, eventualment la burgesia començà a afermar uns valors nous oposats al feudalisme, com la imposició de la realitat sobre la fantasia o la consideració del valor i l’esforç com a instruments de promoció personal, donant llocs a la novel·la cavalleresca en el segle XV.
Així, en aquest gènere, l’exotisme geogràfic, la llunyania temporal i les qualitats sobrehumanes evolucionen progressiva i parcialment cap a llocs reals, espais coneguts i qualitats humanes.
Les obres més representatives pertanyents a aquest gènere són Curial e Güelfa i Tirant lo Blanc.
Curial e Güelfa
La novel·la Curial e Güelfa, escrita a mitjan segle XV, va ser una obra anònima fins que es va atribuir a Enyego d’Àvalos, un camarlenc de la cort d’Alfons el Magnànim.
Aquesta obra conté referències a la tradició literària clàssica grecoromana (Plató, Ovidi) i italiana (Dant, Boccaccio), i a la literatura pròpia (Ramon Llull, Ramon Muntaner).
CARACTERÍSTIQUES
D’acord amb les característiques de la novel·la cavalleresca, el protagonista és un heroi fictici amb límits humans i una psicologia complexa que evoluciona des d’un origen humil fins assolir l’honor i la fama d’un cavaller, encara que també intervenen persoantges històrics com Pere el Gran.
Aquesta acció transcorre durant el segle XIII en un espai conegut.
ESTIL + TEMA
Quant a l’estil, la llengua és elaborada però planera i viva, amb modismes, frases populars, interrogacions i evocacions, incloent descripcions realistes i versemblants.
A més, es combina el tema cavalleresc amb l’amorós, de forma que abunden els tornejos i les aventures cavalleresques, però també els episodis amorosos i trets de la novel·la sentimental com la passió, la gelosia, l’odi o el perdó.
ARGUMENT
Sobre l’argument de l’obra, es divideix en tres llibres.
El llibre primer tracta el tema amorós i cavalleres: Curial, un jove humil, s’inicia en la cavalleria en la cort del marqués de Montferrat, on coneix la seua germana Güelfa, una dona viuda enamorada d’ell que l’ajuda a progressar socialment, però va ingressar en un convent de monges perquè se sentia traïda per l’enamorament de Curial amb Laquesis.
El llibre segon insisteix en el tema bèl·lic: Curial coincideix a París amb Laquesis, fet que provoca el retirament de la protecció de Güelfa, així que Curial li demana perdó desesperat.
Per últim, el llibre tercer es centra en el tema del saber i la ciència: Curial torna a Montferrat després de fer penitència a Jerusalem i tracta de recuperar Güelfa, amb qui finalment es casa.
Tirant lo Blanc
La novel·la Tirant lo Blanc és un dels màxims exponents de la novel·la cavalleresca.
L’autor és Joan Martorell (1413-1468), nascut a València en una família de noblesa mitjana.
Aquesta obra va ser escrita entre 1460-1468, acabada i impresa a València en 1490 per Martí Joan de Galba per un deute de Martorell després de la seua mort.
AUTOR
En relació amb Joan Martorell, com a cavaller, va estar involucrat en conflictes cavallerescos (justes, plets i lluites a mort) que el portaren a Londres, Portugal i Itàlia.
Destaca el conflicte amb el seu cosí Joan de Monpalau, a qui acusà d’haver deshonrat la seua germana Damiata i d’haver incomplit la promesa de matrimoni.
Finalment, la demanda es va resoldre amb una indemnització econòmica, amb Enric VI d’Anglaterra de jutge, perquè Monpalau no comparegué.
Com a autor, escruigé nombroses lletres de batalla i un relat inacabat titulat Guillem de Varoic, adaptació d’una narració anglonormada que s’inclou en els primers capítols de Tirant lo Blanc.
ARGUMENT
Pel que fa a l’argument, s’estructura en cinc parts.
En primer lloc, durant la part anglesa, Tirant s’estrena com a cavaller gràcies al seu mestre de cavalleria Guillem de Varoic, cavaller ermità que alliberà Anglaterra dels sarraïns.
A continuació, Tirant viatja amb Felip (fill del rei de França) a l’illa de Rodes per a alliberar-los dels turcs; a Terra Santa per a rescatar alguns captius cristians; i a Sicília, on Felip s’enamora de la princesa Ricomana i Tirant l’ajuda amb el casament.
Després, a l’imperi grec, l’emperador de Constantinoble demana a Tirant que allibere la ciutat dels turcs, qui es guanya la seua confiança i s’enamora de la princesa Carmesina, encara que va haver de superar adversitats com la traïció del duc de Macedònia, qui l’embarca en un vaixell que naufraga al nord d’Àfrica.
En aquest lloc, Tirant és empresonat fins que aconsegueix véncer als turcs i converteix al cristianisme alguns regnes africans.
Finalment, torna a l’imperi grec, on es casa amb Carmesina i és nomenat césar de l’imperi, però emmalalteix i mor, provocant la mort de la princesa pel dolor i de l’emperador per la pèrdua, així que Hipòlit, l’escuder de Tirant, es casa amb l’emperadriu i esdevé emperador.
ESTIL + TEMA + CARACTERÍSTIQUES
D’altra banda, l’obra combina un estil culte, retòric i col·loquial, ric en exclamacions, jocs de paraules i refrans.
Al mateix temps, es caracteritza pel tractament de l’erotisme sense embuts ni prejudicis, amb humor i ironia, i l’actualitat dels personatges amb una psicologia complexa que evoluciona.
Així, Tirant és un heroi modern per la seua humanitat i contradiccions: mentre que és un militar valerós i expert, en la vida íntima és tímid i inexpert, i acaba morint per un refredat malgrat que esdevé emperador.
PLANS
Per últim, es combinen tres plans: el pla cavalleresc, en què abunden els tornejos i les accions militars; el pla històric, amb referències a la realitat i a personatges històrics; i el pla realista, que mostra la vida quotidiana del segle XV com a ficció versemblant, per això es consdera una novel·la moderna complexa.
De fet, Miguel de Cervantes elogià el realisme de l’obra en Don Quijote de la Mancha.
Espere que t’haja agradat! Més entrades com aquesta en eva-arnau.es ;).