Tota la informació d’aquesta entrada ha sigut estreta dels següents arxius que pots descarregar per estudiar:
SECTORS ECONÒMICS
L’ésser humà té unes necessitats que poden ser:
- SOCIALS I POLÍTIQUES: organització política.
- ECONÒMIQUES: organització de la societat en tres grans SECTORS:
1. L’AGRICULTURA
Conjunt d’activitats econòmiques i tècniques relacionades amb el tractament del sòl i el conreu de la terra per a la producció d’aliments.
- El 38% de la superfície del planeta són terres dedicades a l’agricultura.
CARACTERÍSTIQUES DE L’AGRICULTURA
Hi ha diversos factors físics i humans que expliquen la diversitat i localització de l’activitat agrícola:
- CONDICIONS NATURALS, diferents segons el conreu.
- CLIMA: temperatura, humitat…
- RELLEU: terres planes més aprofitables.
- TIPUS DE SÒL: fertilitat.
- La quantitat de terrenys agrícoles depenen de la població mundial, ja que requereix aliments que s’han de produïr.
- Les polítiques agràries establides pels governs i les organitzacions supranacionals apliquen plans de millora pel desenvolupament agrícola.
- Els mitjans tècnics, la destinació final de les collites i el desenvolupament econòmic donen lloc a dos tipus d’agricultura: agricultura de subsistència i l’agricultura de mercat.
LA FAO
La FAO és una organització supranacional relacionada amb la ONU que s’encarrega de dirigir les activitats internacionals sobre la lluita contra la fam.
- Facilita el desenvolupament, assessora els governs; recopila, analitza i difón informació, i funciona com a fórum internacional per debatre qüestions d’agricultura i d’alimentació.
IMPORTÀNCIA DE L’AGRICULTURA HUI EN DIA
Encara que l’agricultura és una activitat molt antiga, hui en dia es continua emprant perquè:
- dona riquesa al països que la practiquen.
- és la base de l’alimentació (fonamentalment els cereals, variant segons el tipus de dieta).
TIPUS D’AGRICULTURA: DE SUBSISTÈNCIA o DE MERCAT
Segons el grau de desenvolupament econòmic, la destinació final i els mitjans tècnics de les activitats agrícoles, diferenciem dos tipus d’agricultura:
L’AGRICULTURA DE SUBSISTÈNCIA es basa en una producció necessària per alimentar als mateixos agricultors i la família, i arribar al mercat local. Per tant, es dona als països subdesenvolupats, on les famílies pateixen fam i no tenen més que conrear el seu propi menjar, així que les dimensions són reduïdes. Com la seua dieta ha de ser variada, conreen diferents cultius, anomenat policultura, els quals es tracten amb tècniques tradicionals emprant la mà d’obra perquè no tenen maquinària. Així, aconsegueixen una baixa rendibilitat perquè requereix molt temps i treball la producció d’una xicoteta collita, per abastir-se a sí mateixos.
L’AGRICULTURA DE MERCAT es basa en la venta mundial de productes que venen les grans empreses que compren terrenys de grans dimensions per abastir a tots on conreen camps de monocultura, perquè estén especialitzats en eixos cultius i empren molta maquinària con fertilitzants i llavors seleccionades per augmentar la rendibilitat i produïr ràpidament productes amb preus competitius per vendre massivament.
Dins de cada tipus d’agricultura es diferencien diferents sistemes de conreu:
Com bé es concreta a la taula, dins de l’agricultura de subsistència es diferencien tres tipus o sistemes de conreu segons els mitjans tècnics que s’empren i la seua finalitat:
- Itinerant per cremació, que consisteix en la crema de vegetació per utilitzar les cendres com fertilitzant. Pocs anys després les terres s’esgoten, per tant els agricultors s’han de desplaçar a un altre lloc. Es practica en zones d’Àsia, Àfrica i Amèrica del Sud, amb tubercles, mill…
- Extensiva de secà, caracteritzada per la rotació de cultius entre les divisions del terreny de conreu, dos amb cereals o altres cultius i l’altra buida, anomenada «guaret«, perquè es regeneren els nutrients. Es practica en zones tropicals d’Àfrica, Àsia, Amèrica del Sud…
- Irrigada de l’arròs, agricultura intensiva que requereix molta mà d’obra encara que als països més desenvolupats està més tecnificada. El cultiu que s’utilitza és, com diu el nom, l’arròs, que no desgasta el sòl i dóna dos collites l’any: una a l’estiu, i l’altra a l’hivern, pel que es suposa que és molt productiu ja que abasta a tota la població de la regió on es conrea. Practicada normalment al sud-est asiàtic.
També es diferencien tres sistemes de conreu importants dins de l’agricultura de mercat:
- Cerealista extensiva, un tipus d’agricultura molt mecanitzada per tant requereix molt poca mà d’obra i és molt rendible. Per exemple, cereals com el blat, sègol o dacsa, i oleaginoses com la soja i els gira-sols. Es practica grans planes d’Estats Units, Canadà i Austràlia.
- De plantació, grans empreses compren terrenys de zones tropicals per fer grans explotacions de monocultura (vol dir, un únic tipus de cultiu) que depèn de la demanda internacional i està dedicada a l’exportació mundial. Els productes són els més demandats, com ara el tabac, cafè, té… Utilitzen molta maquinària per augmentar la rendibilitat.
- Mediterrània moderna, s’utilitzen cultius de regadiu (fruita, hortalisses…) perquè són més rendibles, i augmenten la rendibilitat amb hivernacles i productes de denominació d’origen.
2.LA RAMADERIA
La ramaderia és la cria d’animals domesticables per explotar-los i obtindre productes.
IMPORTÀNCIA DE LA RAMADERIA
La ramaderia és una activitat amb molta importància perque forma part de l’economia del país, generant treballs i a més produeix aliments i altres productes.
TIPUS DE RAMADERIA
Segons l’economia del país on es desenvolupa, els mitjans tècnics emprats i la finalitat de la ramaderia, diferenciem diversos tipus:
La ramaderia tradicional s’enfoca bàsicament en l’autoconsum, vol dir consum propi i venta en xicotets mercats o mercats locals. Es practica als països poc desenvolupats, el que no permet utilitzar recursos molt privilegiats així que aprofiten els excrements com a adob. El bestiar pastura a l’aire lliure i pot haver pasturatge nòmada per trobar el seu menjar en diferents puestos si les zones són seques.
La ramaderia comercial, en canvi, és practicament el contrari. Es basa en la venta de productes per obtindre un benefici econòmic, emprant tot tipus de tecnificacions: selecció de races, aliments millorats, avanços científics, automatització de processos… Això suposa unes grans inversions de capital.
Dins d’aquesta ramaderia, diferenciem dos tipus segons els mitjans tècnics i la naturalitat present pel bestiar: la ramaderia extensiva i la intensiva.
La ramaderia extensiva és la manera més natural de la ramaderia comercial, de vendre les produccions. El bestiar pastura a l’aire lliure i menja menjar natural, per tant requireix menys mà d’obra perquè són lliures. També és una alternativa menys contaminant, i tot el capital va destinat als terrenys per pasturar.
Per altra banda, la ramaderia intensiva empra instal·lacions i molts recursos artificials com la llum, l’humitat, el menjar (anomenats pinsos) o la temperatura. Com no són lliures, requireix molta mà d’obra, per tant el capital es destina a aquests tres factors (recursos artificials, instal·lacions i mà d’obra). A més, és més contaminant. L’objectiu d’aquest tipus de ramaderia és, bàsicament, obtindre la major producció possible en el menor temps, per obtindre beneficis econòmics rendibles. Això suposa, moltes vegades, perdre l’empatia pels animals i fer-los vivir en unes condicions inhumanes, en aquest cas, «inanimals». Però hi ha moltes polítiques que garantitzen un bon tracte i el menor pateixement possible, a més d’una vigilància per tots els supermercats que venen animals produïts amb aquest mètode.
LA CRIA DE BESTIAR I EL MEDI AMBIENT
Les produccions ramaderes són molt contaminants, ja que aquest sector produeix més gasos d’efecte d’hivernacle que el sector del transport, produït principalment per les instal·lacions i els gassos bovins. A més, els animals desgasten el sòl i utilitzen els recursos hídrics del planeta, que són escassos.
No obstant, s’aprofiten els excrements per fer biomasses i biocombustibles.
3.LA PESCA
La pesca és l’activitat basada en l’aprofitament dels recursos marítims (de llacs, mars, oceans i rius). El 75% d’aquestes produccions es destina al consum humà, mentre que la resta s’utilitza com a matèria primera per elaborar olis i farines.
IMPORTÀNCIA DE LA PESCA
Com els altres casos, la pesca també compleix una part important dins de l’economia, representant una ocupació. A més, és una font important de nutrients alimentaris.
TIPUS DE PESCA
Segons els mitjans tècnics emprats i la finalitat de la pesca, encara que no tant l’economia ja que no està tan relacionat amb el desenvolupament econòmic dels països, diferenciem tres tipus:
La pesca es divideix en tres tipus, segons la finalitat i no tant l’economia dels països, ja que en cadascun pot desenvolupar una funció però es practica de totes maneres.
La pesca artesanal es fa prop de la costa, amb la força humana i altres instruments bàsics com les fletxes, arcs, arpons, xarxes, nases… Als països no desenvolupats, es destina a l’autoconsum i per vendre en mercats locals; als països en desenvolupament, és un treball i una font de nutrients important; i als països rics, la finalitat d’aquest sistema de pesca és la captura d’espècies preades o concretes, com les llangostes.
Com totes les activitats del sector primari, també es desenvolupa amb una vista molt més econòmica, en aquest cas el sistema de pesca comercial o de mercat. Bàsicament, la finalitat es vendre els productes per obtindre un benefici econòmic, i el capital s’empra en una bona flota pesquera (millors instal·lacions i tecnificacions) perquè siga més rendible.
Diferenciem tres tipus de pesca comercial (amb l’objectiu de vendre): la costanera, la d’altura i la gran pesca.
La pesca costanera es caracteritza principlament perquè es practica prop de les costes, utilitzan un equip de xarxes i llinyes. Les captures són reduïdes, perquè el fons marins està molt exhaurit, i els productes que s’aconsegueixen es venen als mercats anomenats llotges. Una altra diferència d’aquesta amb la pesca artesanal, és que sí utilitza vaixells, però són menuts perquè no en necessiten més.
La pesca d’altura es practica, com ben diu la paraula, en alta mar, amb vaixells molt equipats (radars i sonars, instal·lacions frigorífiques) ja que es practica durant setmanes o messos continus, sense descans.
Per últim, la gran pesca és l’alternativa més massiva, que es practica en aigües molt llunyanes i consisteix en un vaixell base del qual ixen altres vaixells per capturar i tornen al punt d’inici, el vaixell base, per per la classifcació de les captures. D’aquesta manera, ixen molts vaixells a capturar en conjunt, una manera molt més ràpida i productiva que si ho fa un únic vaixell.
L’últim tipus o mètode de pesca és l’aqüicultura, que es basa en la cria d’animals o plantes marítimes perquè els fons estàn exhaurits i l’humanitat vol assegurar-se aquesta producció amb tanta importància. Utilitza instal·lacions delimitades per xarxes a les costes de les aigües. Normalment, és practicada en Xina, Índia, Indonesia, Estats Units, Japó… I les cries són de tot tipus: peixos (llobarros), mol·luscos, crustacis (gambes i llangostes)…
4.LA SILVICULTURA
La silvicultura és una activitat econòmica entesa com l’explotació dels boscos o explotació forestal de manera sostenible, per obtindre productes, que està molt estesa al nostre planeta.
IMPORTÀNCIA DE LA SILVICULTURA
La silvicultura, encara que no és tan coneguda per aquest nom, sí es practica molt ja que té una importància molt gran.
Té un valor paisatgístic i forma part del patrimoni de la humanitat, a més és un element clau en l’equilibri ecològic perquè s’encarrega d’absorber diòxid de carboni, entre altres coses. Es pot obtindre matèria primera per fabricar paper, construir… Inclós produeix aliments i al mateix temps participa en l’economia per crear treballs.
USOS DE LA SILVICULTURA
Com hem dit, la silvicultura té molta importància per les múltiples funcionalitats que s’han mencionat i és fonamental en les nostres vides. A continuació vorem una concretació dels seus usos:
La silvicultura té molta importància pels múltiples usos que desenvolupa amb els seus productes. Per una banda, és una font d’energia des de fa milers d’anys, i per altra, pot actuar com matèria primera i una font d’aliment, depenent clar del producte.
Actua com a font d’energia la fusta, que s’anomena DENDROENERGIA i va ser la primera font d’energia que es va descobrir. Actualment, d’aquesta depenen més de 2000 persones dels països en desenvolupament, i el seu objectiu és reduir combustibles fòssils (petroli, gas natural…).
Però l’explotació dels boscos també ens permet la fabricació de paper, suro… I altres elements amb la fusta com matèria primera, o la construcció d’habitatges als països menys desenvolupats.
Per últim, també és una font d’aliment que produeix arrel, fruta seca, plantes, etc per l’elaboració de compostos que formen part de medicaments i aporten nutrients essèncials per l’alimentació. Als països poc desenvolupats, aquesta font d’aliment és una necessitat alimentària, mentre que als països ricos s’empra més bé com gastronomia preada o complementària, i com plantes aromàtiques.
5. SECTOR PRIMARI A ESPANYA
CARACTERÍSTIQUES
La població espanyola dedicada al sector primari és solament d’un 4’2%, i dels que aporten al PIB (producto interior bruto, és a dir, riquesa del país) un 2’7%. A pesar d’això, Espanya és un dels països de la UE amb un sector primari més potent.
DIFICULTATS
Aquest sector té moltes dificultats perquè la població jove no s’interessa ja que és un treball molt sacrificat amb un sou bastant normal, així que els que queden és la població envellida. A més, a nivells d’economia hi ha dificultats d’adaptació a un mercat competitiu (vendre productes de major qualitat possible al menor preu rentable) i la escassa inversió en cultius de secà, que són els més produits per Espanya (80%).
DESEQUILIBRIS SECTOR PRIMARI A ESPANYA
Els Fondos Estrcuturales de la PAC (Política Agrícola Común) de la UE va donar fons econòmics als sectors primaris, no obstant això per l’oferta i demanda dels mercats, alguns productes van eixir perjudicats (ganaderia bovina, cereals i vinya, de Cantàbria i l’interior); i també altres beneficiats (hortofrutícoles, vol dir fruites i hortalisses, del mediterrani i d’Andalusia).
A continuació, una revisió de tots els camps del sector primari (menys la silvicultura) a l’Espanya actual:
L’agricultura a Espanya desenvolupa un papel fonamental, ja que és el 2º país de la UE (després de França) amb major nombre de territoris agrícoles, dels quals el 80% es destina als cultius de secà, i el 20% restant als de regadiu. Presenta molta policultura (varietat de cultius): hortofrutícoles, olives, cereals, vinya… I es realitzen moltes exportacions als països de la UE.
Per altra banda, la ramaderia també és un sector important. La ganaderia espanyola és majorment intensiva i estabulada, i es practica la porcina, a Catalunya i Aragó; i la bovina, a Galícia, Castella i Lleó i Extremadura.
Espanya té una gran potència pesquera al món, siguent d’entre els països de la UE el 1º amb millor flota pesquera i el 3º en volumen de captures. L’unió a la UE va suposar un augment d’automatització que va augmentar la rendibilitat (major producció en menor temps possible), però també va significar la pèrdua de treballs perquè ja no es necessita tanta mà d’obra. No obstant això, aquest sector cada vegada té menys importància perquè la població jove no s’interessa ja que és un treball sacrificat, així que cada vegada aquest sector està menys ocupat pel que tots els que treballen en la pesca és la població envellida i té menor importància en el PIB (producte interior brut, participa menys en la riquesa del país). A més, és necessària una modernització de la pesca per interessar i que siga més productiva.
Com bé s’ha dit, Espanya disposa d’una bona flota pesquera gràcies a les aportacions econòmiques de la UE que es destina a la coexistència de la pesca artesanal i tecnificada. Les captures més comuns són: peixos (merluza, anchoas, atún), cefalòpods (polps i calamars), mol·luscos (mejillons, almejas) i crustacis (gambes, nécoras…). Altra característica és l’ús de caladers (zones de pesca) nacionals i internacionals, i una aqüicultura com a alternativa ecològica i rendible.
I una concretació dels paisatges agraris:
Els paisatges agraris tenen característiques que afavoreixen un tipus o sistema de pràctica dins de cada sector. A continuació es parlarà dels tres paisatges que es diferèncien a Espanya.
El paisatge atlàntic té un relleu muntanyós i un clima humit, que únicament permet menudes explotacions agrícoles. La ganaderia sol ser bovina (principalment per la producció de la seua llet), i els habitatges són aldees.
El paisatge mediterrani es divideix en l’interior i les costes, per unes característiques similars. A l’interior, els cultius són secans encara que cada vegada més regadius (perquè són més rentables) i la ganaderia ovina era més natural però cada vegada està més estabulada (intensiva). A l’oest hi ha deheses.
A les costes, els cultius són principalment de regadiu, hortofrutícoles (en València i Múrcia), tropicals (Granada) i amb l’utilització d’hivernacles (en Almeria). Les terres costaneres tenen molta competència agrícola i turística perque són molt bones pels hotels, però també necessàries pels camps de conreu.
Per últim, però no menys important, el paisatge canari, propi de les Illes Canàries. Els cultius es practiquen en terrasses i estàn destinats a l’exportació, normalment els seus productes estrela (plàtans, creïlles i tomacas). La ganaderia és caprina principalment.
Espere que t’hagi ajudat! Més entrades com aquesta en eva-arnau.es ;).