Els continguts d’aquesta entrada han sigut extrets dels següents arxius que he creat a partir de la informació de classe:
1. La dixi
La dixi és un mecanisme lingüístic que permet fer presents en el text els elements de l’enunciació. Es manifesta mitjançant marques lingüístiques anomenats díctics que fan referència al context comunicatiu.
NO SÓN DÍCTICS:
- Les marques personals i temporals de 3ª persona.
- Els sintagmes preposicionals que indiquen temps i/o lloc.
1.1) La dixi espacial
Les marques díctiques espacials es refereixen a l’espai en què s’esdevé la comunicació. Són les següents:
- Determinants demostratius: aquest/este, aqueix/eixe o aquell (i les seues variants en femení i plural)
- Pronoms demostratius: això, allò, açò
- Adverbis espacials: ací, aquí, allí, allà
- Verbs que indiquen lloc: vindre, anar
1.2) La dixi temporal
Les marques díctiques temporals fan referència al temps en què es desenvolupa la comunicació. Són les següents:
- Morfemes verbals del present en 1ª i 2ª persona: pense, penses
*El present atemporal aplicat en definicions no es considera un díctic, ja que no expressa un temps. - Morfemes verbals de passat simple i perifràstic en 1ª i 2ª persona: pensí, vaig pensar, pensares, vas pensar
- Morfemes verbals de futur en 1ª i 2ª persona: pensaré, pensarem, pensaràs, pensareu
- Adverbis temporals: hui/avui, ahir, demà, despús-demà
1.3) La dixi personal
Les marques díctiques personals fan presents en el text a l’emissor i al receptor de l’enunciació. Són les següents:
- Pronoms personals tònics i àtons de 1ª i 2ª persona: jo, em, tu, et, nosaltres, ens, vosaltres, us
- Possessius de 1ª i 2ª persona: meua, teua, meues, teues, nostra, vostra, nostres, vostres
- Morfemes verbals de 1ª i 2ª persona en qualsevol temps verbal: cante, canteu, cantàvem, cantarem
2. Els especificadors
Els especificadors són paraules que precedeixen el nom o l’adjectiu (substantivat) per concretar el significat.
2.1) Els determinants
- ARTICLES:
- DEFINITS: el, la, l’, els, les
- INDEFINITS: un, una, uns, unes
- PERSONALS: el, la, l’, en, na, n’
- NEUTRES:
- varietat estàndar: el
- varietat espontània: lo
- DEMOSTRATIUS:
- Proximitat: aquest/este, aquesta/esta, aquests/estos, aquestes/estes
- Distància intermèdia: aqueix/eixe, aqueixa/eixa, aqueixos/eixos, aqueixes/eixes
- Llunyania: aquell, aquella, aquells, aquelles
- POSSESSIUS:
- TÒNICS: meu/teu/seu, meua/teua/seua, meus/teus/seus, meues/teues/seues; nostre/vostre/seu, nostra/vostra/seua, nostres/vostres/seus, nostres/vostres/seues
- ÀTONS: acompanyen als parentius i els substantius casa i vida: mon/ton/son, ma/ta/sa, mons/tos/sos, mes/tes/ses
2.2) Els quantificadors
- INDEFINITS: quantifiquen de manera imprecisa o aproximada
- VARIABLES:
- GÈNERE i NOMBRE: un, algun, cert, (article) + altre, mateix, tot
- GÈNERE: uns quants, diversos, nombrosos, ambdós
- NOMBRE: quals(s)sevol, tal(s)
- INVARIABLES: cada, cap
- VARIABLES:
- QUANTITATIUS: indiquen una quantitat com a conjunt
- VARIABLES:
- GÈNERE i NOMBRE: molt, poc, tant, quant
- NOMBRE: bastant, gaire
- INVARIABLES: massa, força, prou, més, menys, gens, que (+adj/adv), quin (+nom)
- VARIABLES:
- NUMERALS: indiquen una quantitat o ordre de manera precisa
- CARDINALS: u, dos, tres, quatre… setze, dèsset, díhuit, dènou, vint, vint-i-u… cent… mil… milió…
- ORDINALS: primer(a), segon(a), tercer(a), quart(a), cinqué(na), sisé(na)… nové(na), desé(na), onzé(na)…
- PARTITIUS: mig/mitja, terç/terça, quart/quarta, cinqué/cinquena… dècim(a)… centèsim(a)… mil·lèsim(a)
- MULTIPLICATIUS: doble, triple, quàdruple, quíntuple, sèxtuple, sèptuple, òctuple, nòntuple…
- COL·LECTIUS: parell, dotzena, quinzena, vintena…
3. El discurs citat
El discurs citat és una incorporació explícita de l’enunciació d’altre emissor en un discurs. Es distingueixen els següents tipus de discurs citat:
- DISCURS DIRECTE: mecanisme en què es reprodueix de manera literal les paraules d’altre emissor.
ESTRUCTURA: verb de locució (dir, afirmar, respondre…) + : + citació literal entre cometes o amb guió llarg.
EX: L’arquitecte afirmà: «La tècnica era arriscada»
L’arquitecte afirmà:
-La tècnica era arriscada. - DISCURS INDIRECTE: mecanisme en què l’emissor reformula el contingut del discurs incorporat.
ESTRUCTURA: verb de locució + que + oració suborinada substantiva
EX: L’arquitecte afirmà que la tècnica era arriscada. - DISCURS INDIRECTE LLIURE: mecanisme mixt que reprodueix la forma de l’enunciat però sense verb de locució.
ESTRUCTURA: no segueix cap estructura, s’ha d’identificar que el narrador està prenent la paraula del personatge.
EX: L’arquitecte ho tenia clar, la tècnica era arriscada. Quin perill!
4. Les grafies oclusives
Els sons oclusius són els següents:
- SORDS:
- [p] –> p
- [t] –> t
- [k] –> c, q, qu, k
- SONORS:
- [b] –> b
- [d] –> d
- [g] –> g, gu
A final de paraula, sempre sonen sords, de manera que per conèixer la grafia corresponent s’han de seguir les següents normes:
- Darrere de consonant i vocal àtona, s’utilitza la mateixa consonant que altres paraules de la família
- EXEMPLES: verb (verbal), nord (nòrdic), sang (sanguini), àrab (Aràbia), ràpid (rapidesa), diàleg (dialogar)…
- EXCEPCIONS: càrrec, aràbic, espàrrec, ànec, mànec, bròfec
- Darrere de vocal tònica i diftong, la consonant no depén d’altres paraules de la família.
- EXEMPLES: llop (llobera), salut (saludable), foc (foguera)…
- EXCEPCIONS:
- acabades en -etud i -itud: quietud, habitud
- aljub, club, tub
- sud, fred, fluid
- pegagog, reg, mag
- Altres casos:
- PARAULES HOMÒFONES: aquelles que tenen la mateixa pronunciació però diferent ortografia i significat: sumand/sumant, reverend/reverent, educand/educant, estand/estant, sord/sort, bòlid/bòlit, tord/tort…
- Paraules no comprobables per derivació: baluard, míting, sumand, subtrahend, dividend, lleopard
- Verbs de 1ª i 2ª conjugació:
- en 1ª persona del present acaben amb la lletra c: estic, córrec, ric
- en passat simple i subjuntiu acaben amb la lletra g: estiguí/correguí/riguí, estiga/córrega/riga
5. Literatura: Ramon Llull
Context
Durant el segle XIII va començar l’era moderna amb un augment econòmic i la consideració de les ciutats com a centres culturals i econòmics. A escala social, van aparèixer doctrines antagonistes al dogmatisme escolàstic com l’averroista, que qüestionen els plantejaments teocèntrics medievals com l’immortalitat de l’ànima o la figura de Déu com a creador. Malgrat aquesta nova mentalitat, el teocentrimse continuava sent predominant.
Políticament, el Regne d’Aragó emprengué una expansió cap al sud, amb la conquesta de Lleida i Tortosa a mitjan segle XII i l’obtenció de València i Mallorca al segle següent. En aquest context, Ramon Llull va desenvolupar la seua tasca literària, lingüística i filosòfica.
Vida
Ramon Llull és considerat el creador de la prosa literària catalana, ja que fou el primer escriptor que va fer ús d’aquesta llengua en l’àmbit literari. Va nàixer vers 1232-1235 a Mallorca, en una família barcelonina noble instal·lada a l’illa l’any 1231. Molts aspectes de la seua vida els narra ell mateix en la Vida Coetània, escrita per un deixeble. Per això, se sap que fou senescal a la cort del rei Jaume II de Mallorca, i es casà amb Blanca Picany, amb qui va tindre dos fills.
Inicialment, tenia una vida cortesana i conreava la poesia trobadoresca, de la quan no se’n conserven textos. No obstant, l’any 1265 es va convertir al cristianisme a causa d’una visió de Jesucrist crucificat. En conseqüència, va decidir despendre’s dels béns i abandonar la família i els amics per començar una nova vida religiosa guiada per tres objectius: la conversió dels infidels (musulmans, jueus i gentils), la composició de llibres per difondre l’ideal cristià i la creació d’escoles per formar en llengües orientals, principalment l’àrab. A continuació, fundà un monestir (Miramar, 1275), va assistir a universitats, efectuà viatges per l’Occident i va intervindre en el Concili de Viena de 1311 segons narra en el poema Lo Concili.
Pel que fa a la seua ideologia, els nous corrents l’afectaren molt poc, de manera que el seu dogmatisme teocèntric fou inamovible. De fet, era tan conservador que fins i tot s’enfrontà a altres jerarquies eclesiàstiques, de qui demanà, sense èxit, un esforç contra la degradació moral que s’estava imposant i una pràctica contra els seguidors de Mahoma. A partir de 1274, començà la construcció del seu sistema filosòfic desenvolupat al llibre Art abreujada d’atrobar veritat, amb el qual busca una justificació racional de la fe religiosa.
Quant a la seua rellevància, Ramon Llull ha tingut una gran importància lingüística per diversos factors. En primer lloc, va fer ús de quatre llengües en la seua obra: el provençal en la poesia trobadoresca, el llatí en assumptes polítics, l’àrab en la conversió d’infidels i el català com a llengua neollatina. A més, emprava una llengua d’una qualitat i una funcionalitat extraordinàries, amb elements morfosintàctics cultes com els relatius i populars com els diminutius. Afegit a això, va participar en la creació lèxica i introducció de neologismes en la llengua catalana, seguint un model de derivació amb sufixos del llatí i l’àrab.
En conclusió, va transformar la prosa catalana d’un estat de romanç incipient i titubejant restringit a la producció de textos històrics, jurídics i religiosos, a un estat de maduresa. La seua intenció era fer un ús pragmàtic i didàctic de la llengua per a difondre la fe cristiana. A més, es caracteritza per una sintaxi dúctil i flexible, i lèxicament tracta disciplines com les filosòfiques en català, ampliant l’abast de la llengua.
Obra
Respecte a l’obra de Ramon Llull, presenta tres característiques fonamentals: una gran extensió amb 327 obres, una gran rellevància lingüística, ja que va ser el primer escriptor que impulsà culturalment el català; i una gran varietat d’aspectes com la filosofia, la teologia, la ciència, la narració, la poesia i la mística.
La seua obra es pot classificar segons la temàtica. Les composicions filosòfiques, teològiques i científiques són exposicions del saber humà amb l’objectiu de demostrar la superioritat del cristianisme, com els següents exemples: el Llibre del gentil e los tres savis, una discussió entre un jueu, un musulmà i un cristià que demostren la superioritat de cada religió davant un gentil; el Llibre de contemplació en Déu, un mètode de meditació; el Llibre de l’ordre de cavalleria, formació d’un cavaller cristià; l’Arbre de ciència, llibre enciclopèdic que pretén estructurar el saber; la Doctrina pueril, que tracta d’educació infantil; la Rethòrica Nova, tractat que dona consells i regles per a produir discursos; i Liber de ascensu e descensu intellectum, que explica que l’accés al saber és gradual.
D’altra banda, l’obra narrativa mostra l’ideal cristià amb una intencionalitat didàctica, com aquests casos: Llibre d’Evast e d’Aloma e de Blanquerna son fill, que narra el recorregut de Blanquerna per diversos estats religiosos (matrimoni, prelatura, apostolat i vida ermitana), i Fèlix o Llibre de les meravelles, crítica al poder que inclou El llibre de les bèsties, una faula sobre les lluites polítiques.
Finalment, l’obra mística i poètica. La primera afavoreix la meditació i el diàleg amb Déu, com el Llibre d’Amic e Amat, que consta de 365 aforismes per a la meditació diària. En canvi, la segona recull l’experiència personal i les conviccions de la seua fe, com el Cant de Ramon, lament davant les dificultats d’aconseguir el seu ideal; o Lo Desconhort, en la qual s’adona que les seues idees morals no tenen cabuda en la societat.
Espere que t’hagi agradat! Més entrades com aquesta en eva-arnau.es ;).