També tinc aquesta entrada sobre la indústria i les revolucions industrials des d’una visió més geogràfica.
La informació d’aquesta entrada ha sigut extreta dels següents arxius que he creat a partir de la informació explicada a classe:
0. L’època dels nacionalismes
Durant l’època dels nacionalismes, distinguim tres situacions:
- Nacions que coincideixen amb les fronteres de l’Estat.
- Nacions dividides en diferents estats que volen unificar-se.
- Diferents nacions dins d’un mateix estats que volen independitzar-se.
0.1) Primers moviments nacionalistes
El primer moviment nacionalista d’importància és la independització dels països d’Amèrica Llatina (1808-1826) d’Espanya. Un altre exemple va ocòrrer el 1829 quan Grècia es va independitzar de l’Imperi Turc, o l’any següent (1830) quan Bèlgica es va independitzar de França. L’any 1848 els països d’Hongria, Bohèmia, Croàcia, Polònia, estats italians i alemans van fer una sèrie de revoltes nacionalistes que reben el nom de «PRIMAVERA DELS POBLES«, representant la seua voluntat de ser països propis i per tal de reivindicar la seua cultura, història i tradició.
0.2) La unificació italiana
La situació de l’actual Itàlia era la següent: els Estats del nord estaven dominats per Àustria; els Estats Pontificis estaven dominats pel Papa; i els Estats del sud estaven dominats pel Regne de les dues Sicílies.
Influenciats per les idees nacionalistes i per compartir la llengua, història i cultura, el 1856 va iniciar-se la unificació d’Itàlia, liderada pel Regne de Piamont, amb el ministre Cavour i el militar Garibaldi (més endavant acompanyat pels Camisas Rojas). L’any 1861, Víctor Manuel II va ser proclamat com rei d’Itàlia. Però no va ser fins el 1866que van derrotar Àustria al nord i Garibaldi va prendre amb la força Sicília i Napols. Després, en 1870, van ser conquerits els Estats Pontificis (de l’església) i va ser proclamada Roma com capital. El Vaticà va quedar com un xicotet país dins d’Itàlia governat pel Papa en nom de Déu.
0.3) La unificació alemana
L’actual Alemanya estava dividida en 36 estats controlats per Àustria i Prússia. Davant aquesta situació, el 1834 es va realitzar la unió duanera (no es pagaven impostos al vendre entre estats) i el 1848 es va intentar l’unificació, però els monarques de Prússia i Àustria desconfiaven entre sí. Així, a partir de 1861, el rei de Prússia Guillem I i el canceller Otto Von Bismarck van fer l’unificació per la força, guanyant guerres en Dinamarca, Àustria i França. Així, Guillem I va ser proclamat emperador (kàiser) d’Alemanya el 1871.
0.4) Comparació entre les unificacions italiana i alemana
La unificació italiana va ser liderada pel Regne de Piamont, mentre que la alemana va ser possible per Prússia. El primer va haver de lluitar per tota Itàlia (amb Garibaldi al cap), mentre que el segon va conquerir els 36 estats. Els principals adversaris o obstacles per la unificació d’Itàlia van ser Àustria, el Vaticà i el sud, i per la d’Alemanya van ser França i Àustria. Els liders (monarca i 1er ministre) d’Itàlia van ser Víctor Manuel II i Cavour; i els d’Alemanya, Guillem I i Otto Von Bismarck. Les dades d’unificació són les següents: d’Itàlia, el 1861; i d’Alemanya, el 1871.
1. La revolució industrial
La revolució industrial va ser un canvi quantitatiu (procés que pren el nom d’industrialització) d’abast universal (especialment a Europa i Estats Units) que té lloc a Anglaterra (Londres) entre els anys 1764-1830. Aquest suposa la transformació de les condicions tècniques de producció (amb màquines i en fàbriques) i de les condicions socials (amb burgesia i proletariat).
Es caracteritza principalment per passar de produir artesanalment en gremis a utilitzar màquines en fàbriques, amb la intenció de vendre, ja no es produeix per l’autoconsum. D’aquesta manera, des d’aquest moment el capital és la base de l’economia (aparició del capitalisme). Amb aquesta situació, la població passa de dedicar-se principalment del sector primari al secundari, i hi ha un fort creixement demogràfic i de les ciutats (urbanització) per treballar en la indústria. Aquesta nova societat s’organitza segons la riquesa, dividint-se en la burgesia (propietaris dels mitjans de producció) i el proletariat (treballadors).
2. Causes de la revolució industrial
La primera causa de la revolució industrial és la revolució demogràfica, ja que les millores alimentàries i la disminució de guerres i epidèmies suposen una menor mortalitat i per tant un augment de la població. Amb això ocorre la segona causa que és la revolució agrícola, degut a que el creixement demogràfic comporta una major demanda i major inversió en agricultura. Això permet la introducció de nous mètodes i tècniques de cultiu que permeten un augment de la producció i productivitat. A més, es va establir la llei de tancament que convert el camp en una propietat privada, de manera que els camperols haurien de treballar pel propietari (burgès) o emigrar a la ciutat per treballar en la indústria.
La següent causa és la revolució del comerç, especialment el comerç triangular. S’aporten matèries primeres barates (com el cotó americà) i augmenta la demanda de productes manufacturats. Els diners aconseguits s’inverteixen en la nova indústria. Aquesta va ser un gran canvi en la producció artesanal, que és la quarta causa de la revolució industrial, ja que es passa de produir artesanalment en gremis a utilitzar màquines en fàbriques.
L’última causa de la revolució industrial són les noves relacions sociales de producció capitalista, que apareixen en separar-se el capital dels mitjans de producció (burgesos) del treball del proletari. Així, el burgès paga un salari al proletari a canvi del seu treball al camp, manufacturacions o indústria a domicili.
3. Industrialització
La industrialització és el procés d’aplicar la indústria i els nous invents que suposa uns canvis en la societat i forma de produir.
La indústria tèxtil de cotó (que és més resistent i abundant) va ser la primera en aplicar les noves màquines i fàbriques com la llançadora de volant per a teixir, les màquines de filar i el teler mecànic de teixir a la seua producció.
La indústria siderúrgica de ferro va aplicar la màquina de vapor i van invertir grans capitals per augmentar la qualitat i producció de ferro ja que havia una gran demanda per la necessitat de produir ferramentes i màquines. També es va aplicar el convertidor de Bessemer que convert el ferro en acer i van augmentar la seua producció gràcies al ferrocarril.
La revolució dels transports va començar la primera meitat del s.XVIII amb les noves tècniques de construcció de camins i de canals que conecten rius (va permetre la navegació fluvial). La locomotora de vapor (Stephenson, 1829) va suposar una major velocitat, seguretat, càrrega i economia i va potenciar la indústria siderúrgica. A partir de 1840 es van crear els vaixells de vapor que tenien una major velocitat i càrrega i sobre tot no depenien del vent.
Telford va ser qui dissenyà el sistema de xarxes d’Anglaterra.
3.1) Polítiques comercials econòmiques
Lentament es va formar un mercat mondial (aquest concepte rep el nom de globalització) amb comerç interior (dins d’un país) i exterior (entre països). Així, van aparèixer noves polítiques comercials econòmiques. D’una banda, el proteccionisme, que defensa la imposició d’impostos (anomenats aranzels) a les importacions al creuar la frontera per tal de protegir la producció del país. De l’altra, el lliurecanvi, que defensa el comerç lliure entre els països sense impostos per generar una major competència.
3.2) Industrialització a Espanya
A Espanya la industrialització va ser tardia degut a una falta d’inversió en indústria per part de la burgesia. Més endavant van permetre el capital estranger al país amb la intenció de millorar la indústria, però això va suposar la substitució de les aportacions nacionals. Així és com va començar la diferenciació entre la riquesa dels països com ocorre amb França o Alemanya respecte a Espanya. La indústria espanyola a Catalunya i País Vasc va ser tèxtil, siderúrgica i metal·lúrgica.
Aquesta tardança en la industrialtizació d’Espanya té diverses causes. En primer lloc, la independització de les colònies americanes van detindre el comerç espanyol. Al mateix temps, va haver una lenta modernització agrícola perquè el govern va tardar en desamortitzar la noblesa (llevar les terres). L’intent de copiar els avantatges de Catalunya i País Vasc a la resta d’Espanya van fracassar i va es va trobar en falta una revolució dels transports.
4. Capitalisme industrial i liberalisme econòmic
La Revolució Industrial va impulsar el capitalisme comercial o liberalisme economic desenvolupat a Gran Bretanya i Estats Units. Aquest va ser proposat per un escocès anomenat Adam Smith.
El pensament d’Adam Smith deia que l’actuació egoista de mantindre els mitjans de producció privats era necessària per buscar el màxim benefici individual i així generar competència del mercat. D’aquesta manera, els interessos individuals farien un equilibri del mercat que s’autorregula amb la llei de l’oferta i la demanda (aquesta capacitat d’autorregular-se rep el nom de TEORIA DE LA MÀ INVISIBLE). Per aquest motiu l’Estat hauria de intervindre el mínim possible en l’economia (ha d’haver lliure economia), ja que es regula a soles.
En conclusió, el capitalisme és un sistema econòmic basat en el benefici individual (es produeix per vendre) autorregulat per la llei de l’oferta i la demanda i amb la mínima intervenció de l’Estat (lliure economia).
4.1) Societats anònimes
Les empreses que van crèixer necessitaven diners. Per aconseguir-ho, tenien dues opcions: demanar prèstecs al banc o transformar-se en una societat anònima al dividir-se en accions (parts d’una empresa amb un valor variable que depèn del context regulat per la llei de l’oferta i la demanda) que es compren i venen a la borsa de valors.
Van començar a aparèixer una sèrie de termes. Un monopoli és una empresa que controla tot el mercat del seu producte o servei. A partir d’aquest es van formar els càrters, una fusió d’empreses de producció similar que s’associen per evitar la competència i controlar els preus. La plusvalia és el benefici que obté l’empresari (burgès) pel treball de l’obrer (proletari).
5. Segona fase d’industialització
La segona fase d’industrialització (o segona revolució industrial) té lloc entre 1870 i 1914 (finalitza amb l’inici de la I Guerra Mondial). Destaca per l’aparició de noves fonts d’energia com l’electricitat (per la indústria i les comunicacions) i el petroli (pels transports); i el desenvolupament d’indústries com la metal·lúrgia d’acer i d’alumini, la química, automobilística, aviació…
Els invents més destacats i els seus inventors són Marconi amb la ràdio; C.Morse amb el codi morse; els germans Lumière amb el Cine; Nobel amb la dinamita; Ford amb el cotxe (i el sistema del fordisme o producció en cadena); Benz amb el motor d’explosió; T.Edinson amb l’electricitat; Wright amb l’avió; Tesla amb la bateria; G.Meuzzi (patentat per Bell) amb el telèfon i l’espanyol Isaac Peral amb el submarí.
6. Nova societat capitalista
Amb l’aparició del capitalisme, la societat s’organitza segons la riquesa. Al cap està la burgesia, que s’ha enriquit per la industrialització i imita les costums de l’antiga noblesa per presumir del poder, com prendre el té, disposar de servei domèstic, visitar el teatre, escoltar òpera, salons…
El proletariat és el grup més nombrós (formant, amb els camperols, el 95% de la població) i és explotat per la burgesia (propietaris dels mitjans de producció). Tenen unes males condicions de vida (vivendes miserables i a penes podien menjar) i de treball (llargues jornades amb salaris baixos, abusos i treball infantil).
Per últim, el sector de les dones ni tan sols té esfera pública (no poden estudiar, treballar, votar, tindre compte bancari…) perquè depenen dels hòmens, els quals pensen que elles no són capaces de tindre autonomia. Només tenen l’esfera privada que abarca les relacions familiars i l’educació domèstica sobre tasques de l’hocar com teixir, maternitat… El primer moviment per l’emancipació (llibertat) de la dona es va fer en Estats Units i rep el nom de «SENECA FALLS» (declaració de drets). Va sorgir perquè els esclaus alliberats tenien més drets que elles i es van revolucionar.
7. El moviment obrer
El moviment obrer és el conjunt de diferents formes d’organització dels treballadors o proletaris per aconseguir millorar les seues condicions de vida i treball. Va sorgir quan la gent començava a adonar-se de que tenien els mateixos problemes i lluitant en grup aconseguirien ser escoltats i rebre millores (aparició de la conciència de classe o mentalitat obrera).
7.1) Ludisme
El ludisme és un moviment obrer basat en destruir les màquines de producció perquè substituien el seu treball. Deien que seguien a un personatge inventat conegut com «Ned Ludd».
7.2) Primeres associacions obreres
A finals del segle XVIII i principis del XIX els treballadors s’associen per aconseguir millores. Així, des del 1825 formen sindicats, grans organitzacions de treballadors que reclamen millores econòmiques (augment salari), laborals (reducció jornada), socials (dret d’associació) i polítiques (sufragi universal). Utilitzen la vaga com a forma de lluita.
7.3) Marxisme, socialisme o comunisme
El marxisme, socialisme o comunisme és una ideologia formulada a mitjan segle XIX per Karl Marx i F.Engels. Ells pensaven que la història era una lluitra entre pobres i rics, així que denunciaven l’explotació laboral i demanaven la fi del capitalisme i la propietat privada. Volien fer revolucions per formar una dictadura obrera amb partits obrers socialistes per crear un Estat obrer que tinguera totes les propietats i repartira la riquesa.
7.4) Anarquisme
L’anarquisme és una ideologia formulada al segle XIX amb autors com Proudhon, Bakunin i Kropotkin. L’anarquisme s’oposa al capitalisme, la propietat privada i l’autoritat: no volen Estat, religió, exèrcit… La seua forma de lluita és més radical, mitjançant sindicats i revolucions violents i fent terrorisme individual.
L’objectiu que tenen és crear una societat col·lectivista i igualitària amb propietat col·lectiva (inici del moviment okupa), llibertat individual (i també de la dona) i solidaritat social (amb repartició de la riquesa). Finalment, va ser un fracàs perquè no havia un treball equitatiu entre els obrers (alguns treballaven més que altres i no era un sistema just).
7.5) Socialisme utòpic
El socialisme utòpic és una ideologia formulada al segle XIX amb autors com R.Owen, E.Cabet i C.Fournier (creador falansteris). Aquesta planteja un nou món on hi ha repartició dels diners i col·laborisme i cooperativisme en les formes de producció. Van crear fàbriques i xicotetes ciutats (anomenades falansteris) per tal de millorar el sistema social. La seua idea era utòpica, irreal i somiadora, ja que pensaven que l’humà és bo i realment no havia treball equitatiu i just.
7.6) Associació Internacional de Treballadors (AIT)
Entre el 1864 i 1876 els obrers es van unir independentment de la seua nacionalitat per formar la AIT, amb la intenció de lluitar en grup i aconseguir 8 hores laborals, 8 de descans i 8 de temps lliure. Va tindre lloc primer a Londres (on es va originar la industrialització) i el 1871 a la Comuna de París. Però va fracassar perquè havien disputes constants entre marxistes i anarquistes, degut a que les seues intencions eren les mateixes (aconsguir millorar les seues condicions de vida i laborals) però els mitjans totalment oposats (uns demanaven que l’Estat siga propietari de tot i els altres s’oposaven a aquest). El 1889 va haver una II Associació Internacional de Treballadors de marxistes i van establir el Dia del Treballador l’1 de maig i l’himne internacional.
7.7) Divisió del moviment obrer
El 1914 va començar la I Guerra Mondial, dividint el moviment obrer en 3 posicions: els pacifistes es van mantindre neutrals; els que donaven més importancia al nacionalisme que a compartir classe social, van participar en la guerra; els últims van aprofitar la guerra per fer una revolució (per ells era més important la classe social que el nacionalisme).
8. Situació política espanyola
Durant el segle XIX, Espanya va viure una època de canvis. Es va intentar moltes vegades establir un règim polític liberal, però era restringit pels absolutistes. A més, l’exèrcit intervenia constantment en la política.
8.1) Crisi monarquia borbònica
Carles IV va declarar la guerra a França com a reacció davant la Revolució Francesa i per por a les idees liberals, però va fracassar. Així, el militar Manuel Godoy va decidir fer una aliança amb Napoleó en contra de Gran Bretanya, firmant el Tractat de Fontainebleu (1807) que permitia el pas de les tropes napoleòniques per la península amb l’excusa de conquerir Portugal, que eren aliats dels britànics. La població va mostrar descontentament amb el tractat a través del Motí d’Aranjuez (1808), que va suposar el cessament de Manuel Godoy i l’abdicació de Carles IV.
Amb aquesta situació, Napoleó va proclamar rei d’Espanya a Josep Bonaparte. La població de Madrid es va rebelar eixe mateix any (1808) perquè no volien un monarca estranger.
8.2) Corts de Cadis
El 1810 la Junta Suprema Central (que tenia els poders executiu i legislatiu) va fer una reunió de les Corts a Cadis perquè era l’únic lloc que encara no havia sigut ocupat pels francesos. Allí van fer una Assemblea amb els presents sense importar la nacionalitat i crearen la Constitució 1812, amb els principis bàsics del liberalisme polític. Aquesta estava restringida pel regnat francès, així que no va tindre cap canvi.
8.3) Absolutisme de Ferran VII
El mateix any, 1812, Napoleó va haver de desplaçar el seu exèrcit per la campanya de Rússia (Waterloo). Aquest moviment el va aprofitar l’any següent (1813) Ferran VII per recuperar la Corona espanyola amb l’ajuda de les tropes britàniques de Wellington (que formava part de la Santa Aliança) i Napoleó va haver de retirar les seues tropes definitivament.
No va ser fins 1814 que Ferran VII va impulsar un colp d’Estat per clausurar les Corts i anul·lar la Constitució liberal que havien establit aquestes. D’aquesta manera, va retornar a l’Antic Règim amb la restauració de l’absolutisme. Els sectors liberals contra l’absolutisme van ser reprimits.
8.4) Trienni Liberal
El Trienni Liberal (1820-1823) va ser un govern liberalista present a Espanya que va restaurar les Corts i les seues reformes. També es va crear la Milícia Nacional, un cos de voluntaris armats defensors del liberalisme. Aquest període va finaltizar amb la Santa Aliança juntament amb intervenció militar francesa, que van derrotar els liberals, començant un nou període amb absolutisme que anomenaven «década ominosa«.
El rei Felip VII només havia tingut dos filles, així que va anul·lar la seua pròpia Llei Sàlica per la Pragmàtica Sanció per donar el tron a la seua filla Isabel I. Davant aquesta acció, els absolutistes van mostrar desacord amb Carles Mª Isidre al cap.
8.5) Independència colònies americanes
Les colònies americanes es van independitzar per una sèrie de causes. En primer lloc, la influència de les idees il·lustrades, els principis de llibertat i igualtat de la Revolució Francesa i l’exemple de la independització d’Estats Units (1776). Amb això, se suma el descontentament dels burgesos criolls, fills d’espanyols nascuts a Amèrica.
Durant l’època de canvis, les colònies hispanoamericanes no van acceptar la monarquia de Josep Bonaparte ni l’autoritat de la Junta Suprema Central. A continuació, començaren a independitzar-se (1808-1826): les primeres nacions sigueren Paraguai i Argentina. Així, Espanya va perdre la majoria de les seues colonies, a excepció de Cuba, Filipines i Puerto Rico.