VALENCIÀ UNITAT 5 – 3ºESO

La información de esta entrada ha sido extraída de los siguientes archivos que he creado:

EL POEMA

El poema és una composició literària de temàtica i extensió variables que s’escriu en vers, a un nivell de llenguatge culte. Té una finalitat estètica, per crear bellesa.


TIPUS DE POEMES

Segons la seua temàtica, diferenciem tres tipus diversos de poemes:

  • POESIA LÍRICA: expressa els sentiments i emocions del poeta.
  • POESIA ÈPICA: narra històries en vers.
  • POESIA SOCIAL: denuncia problemes i preocupacions de la societat.

CARACTERÍSTIQUES

PARTS D’UN POEMA

Una sèrie de síl·labes formen paraules amb les quals es forma un vers. Un vers és cadascuna de les línies d’un poema, que s’ajunten en paràgrafs o agrupacions anomenades estrofes:

SÍL·LABES<VERSOS<ESTROFES<POEMA

ANÀLISI D’UN POEMA: MÈTRICA I RIMA

A l’hora d’analitzar un poema, hem de tindre en compte la mètrica i la rima. Això és, la separació sil·làbica i la rima dels versos entre si, atenent a les següents normes:

  • SEPARACIÓ SIL·LÀBICA:
    1. Les síl·labes es compten fins la última síl·laba tònica (del vers o de cada hemistiqui, si hi ha). Per comptar síl·labes, recorda:
      • Els diftongs pertanyen a la mateixa síl·laba
        • CREIXENTS: gua, güe, güi, guo; qua, qüe, qüi, quo
        • DECREIXENTS: a/e/i/o/u + i/u
      • Els hiats (combinació de vocals que no és un diftong) es separa en síl·labes diferents.
      • SE SEPAREN els dígrafs i lletres compostes següents: rr, ss, tg, tj, tx, tz, l·l, mm, nn, tl, tll, tm, tn
      • NO SE SEPAREN els següents dígrafs: gu, qu, ig, ny, ll
    2. La sinalefa s’aplica sobre les vocals/h+vocal de síl·labes diferents en contacte, que s’uneixen formant una mateixa síl·laba.
    3. La elisió és l’eliminació d’alguna de les vocals de diferents síl·labes en contacte.
    4. La censura és una pausa que separa un vers en dos hemistiquis (seccions), indicades amb //:
      • L’última paraula de cada hemistiqui es compta fins la seua síl·laba tònica, com si fóren final de vers.
  • LA RIMA: coincidència de sons al final dels versos a partir de l’última vocal tònica.
  • TIPUS:
    1. Segons el nombre de síl·labes d’un vers, pot ser:
      • D’ART MAJOR: +8 síl·labes, representades a la rima amb una lletra majúscula.
      • D’ART MENOR: 8 ó -8 síl·labes, representades a la rima amb una lletra minúscula.
    2. Segons la tonisitat de l’última paraula d’un vers, pot ser:
      • MASCULÍ: última paraula aguda.
      • FEMENÍ: última paraula plana o esdrúixola.
    3. Segons la rima amb altres versos, aquestos poden ser:
      • DE RIMA ASONANT: coincideixen vocals exclusivament.
      • DE RIMA CONSONANT: coincideixen consonants i vocals.
      • VERSOS BLANCS: no tenen cap rima amb altres versos.

LES FIGURES RETÒRIQUES

Una firgura retòrica és un recurs literari que utilitzen principalemtn poetes, encara que també es pot presentar en texts en prosa, per expressar idees i sentiments d’una manera original i crear bellesa.

Les més freqüents són les següents:

FIGURES RETÒRIQUESEXEMPLES
FONÈTICAAl·literació: repetició d’uns mateixos sons en una cadena de mots per a obtindre harmonia, musicalitat, etc.De tres pastors pataus seguia el pas.
SINTAXIHipèrbaton: alteració de l’ordre lògic gramatical de les paraules o frases.Tu triaràs una poncella encesa, al damunt del teu pit la clavaràs.
SINTAXIAsíndeton: supressió de les conjuncions de coordinació.Aquesta meva pobra, bruta, trista, dissortada pàtria.
SINTAXIPolisíndeton: repetició freqüent d’una conjunció per a donar més força a l’expressió.I arriba a les taronges,
i en cull se n’emporta.
SEMÀNTICAComparació: presentació de la relació existent entre dos termes per mitjà de paraules comparatives.Bullirà el mar com la cassola en el forn.
SEMÀNTICAMetàfora: relació d’identitat entre dues paraules que tenen un significat paregut.Els teus dents són perles.
LÒGICA DEL DISCURSHipèrbole: exageració que, interpretada literalment, deforma la realitat.Res no val tant com un instant d’amor.
LÒGICA DEL DISCURSPersonificació: atribució de qualitats humanes a animals, plantes o éssers inanimats.I plena d’harmonies misterioses, la guitarra, que ensems gemega i riu.

LES CONJUNCIONS

Les conjuncions són paraules invariables que enllacen oracions o elements d’una oració.


LES CONJUNCIONS COORDINANTS

Les conjuncions coordinants relacionen elements de la mateixa importància (Helena i Jordi són ecologistes), o oracions diferents formant una oració composta coordinada (Helena estudia botànica i Jordi és llaurador).

Són les següents:

Copulativesi, ni
Disjuntiveso, o bé
Adversativesperò, sinó, no obstant això, així i tot, tanmateix
Explicativesés a dir, això és
Continuativesi encara més, ni tan sols
Consecutivesdoncs, així que, per tant
Distributiveso…o, ni…ni, ara…ara, adés…adés
  • La conjunció i no canvia mai a e.
  • La conjunció o no canvia mai a u.

LES CONJUNCIONS SUBORDINANTS

Les conjuncions subordinants són les que enllacen oracions d’importància diferent, i la que s’uneix a la principal s’anomena oració subordinada: Necessite (oració principal) que m’ajudes (oració subordinada).

Són les següents:

Substantivesque, si
Temporalsquan, des que, mentre, abans que, després que
Causalsperquè, ja que, atés que, com que
Finalsperquè, a fi que, per tal que
Condicionalssi, en cas que, només que, posat que, si de cas
Modalscom, així com, com si, segons com, tant com
Comparativestan…com, tant…com, més…que, menys…que
Consecutivesque, tant…que, de manera que, talment que
Concessivesa pesar que, encara que, malgrat que

TIPUS D’ORACIONS SUBORDINANTS

Els tipus d’oracions subordinants es formen:

Oració subordinada [tipus de conjunció que la uneix a la principal] de [complement que fa la funció]


LES LLETRES QUE REPRESENTEN LA ESSE SONORA I LA ESSE SORDA

LA ESSA SONORA

La esse sonora és el so paregut a una abella /bz/, i es representa amb la grafia s o z:

  • S’empra s:
    • entre vocals (paràlisi)
    • gentilicis (francesa)
    • compostos de fons/dins/trans (enfonsar, endinsar, transistor)
    • adjectius acabats femenins que el masculit acaba en /-ós/ (nerviós/osa)
    • EXCEPCIONS: Saragossa
  • S’empra z:
    • a principi de paraula (zebra)
    • darrere consonant (donzella, dotzena)
    • rizo- esquizo-

LA ESSA SORDA

La esse sorda és el so de casa /s/, i es representa amb la grafia ss, s, ç o c:

  • S’empra c:
    • davant «e» «i» (encés)
  • S’empra ç:
    • davant «a» «o» «u» (abraçada)
    • final de paraula (abraç)
  • S’empra s:
    • principi paraula (sabata)
  • S’empra ss:
    • entre vocals (cassola)
    • al formar el femení de masculins que no acaba en ‘s’ (metgemetgessa / abat-abadessa)
    • EXCEPCIONS: qualssevol, trans+s

EXEMPLES

Camisa, lesió, museu, paisatge, països, presagi, rosa, endinsar, endinsat, enfonsar, enfonsar, enfonsament, transitar, trànsit, transatlàntic, zebra, zero, zona, zoològic, zenit, donzella, dotzena, esmorzar, pinzell, quinze, senzill, amazona, trapezi, ozó, topazi, anàlisi, crisi, dosi, èmfasi, hipòtesi, oasi, parèntesi, síntesi, adhesió, decisió, explosió, fase, presagi, presumpte, residu, sabata, seient, síndria, sucre, ceba, cendra, cendrer, cent, cera, cérvol, cicló, cigonya, cinta, cirera, arrissar, cassola, cuirassa, disfressa, emissora, massís, pallasso, passadís, pissarra, tassa, àcid, facècia, places, recinte, abraçada, amenaçar, caçar, eriçó, plaça, puça, raça, arròs, bus, cabàs, dilluns, fals, llapis, massís, tros, vernís, tapís, avanç, avenç, braç, capaç, comerç, descalç, dolç, esforç, estruç, feliç, glaç, març, veloç, agressor, agressió, expressió, impressor, impressió, repressor, repressió, missió, dimissió, comissió, discussió, dissoldre, lluïssor, alçar, avançar, començar, celçat, confiança, creixença, força, llança…


ELS PRÉSTECS LINGÜÍSTICS

Mots que s’incorporen a la llengua procedents d’una altra, generalment perquè la llengua destinatària manca del concepte.

Poden ser adaptats ortogràficament, fonològicament i sintàcticament a l’idioma: escàner, o bé calcs si no s’adapten de cap manera: web.

Alguns exemples presents al valencià són:

Llatíla llengua prové del llatí per l’Imperi romàamazona, Amèrica
Àrabpels àrabsalbercoc, Benifaió, Aldaia
Gal·licismespels contactes amb Françacroqueta, dossier
Italianismesperquè la Corona d’Aragó governava a Nàpolstempo, partitura
Castellanismesperquè va haver una imposició del castellà per Nova Planta de Felip Vbuscar, nóvia
Anglicismesactualment mitjançant medis de comunicaciójazz, football

LA MISOGÍNIA MEDIEVAL

En moltes cultures antigues, la dóna és tractada de forma pejorativa, i se la culpava d’una gran part dels mals de la humanitat.

A cotinuació, dos autors relacionats amb aquest fenòmen: Jaume Roig i Isabel de Villena.


JAUME ROIG (1402-1578)

  • SOBRE ELL:
    • Fou un metge.
  • SOBRE L’ESPILL O EL LLIBRE DE LES DONES:
    • Obra de caràcter misogin.
    • Tracta de demostrar que totes les dones són malvades, tret de la Mare de Déu i la seua esposa.
    • Transmet una visió pessimista de la realitat humana.
  • SOBRE LA SEUA ESCRIPTURA:
    • Utilitza la ironia, sarcasme i sentit de l’humor.
    • Escrita en sèries de dos versos tetrasíl·labs.
    • La resta de versos són octosíl·labs, amb una censura en la quarta síl·laba que rima amb la huitena.

ISABEL DE VILLENA (1430-1490)

  • SOBRE ELLA:
    • Va ser abadessa al convent de la Trinitat de València.
    • Va ser l’única gran escriptora de la nostra literatura medieval.
  • SOBRE LA SEUA OBRA VITA CHRISTI (vida de Jesucrist):
    • Obra amb intencions doctrinals.
    • Destinat a la reflexió de les monges.
    • Conta la vida de Jesucrist però des de la perspectiva de les dones més vinculades a aquest.
  • DENUNCIA A LA MISOGÍNIA:
    • Implícitament, apareix una defensa de la dignitat de les dones.
    • Denuncia la misogínia, present en la societat d’aquella època.

LA SUBSTITUCIÓ LINGÜÍSTICA

La substitució lingüística és un procés que consisteix en l’avanç d’una llengua i el retrocés d’una altra, que ocorre quana questa pateix:

  • Disminució de parlats i freqüència d’ús.
  • L’assimilació d’estructures, lèxic i fonètica de la llengua dominant damunt la minoritzada.

Les causes d’aquest fet són, principalment:

  • El suport polític que es dóna a l’ús de la llengua dominant, mentre que l’ús de l’altra es veu entrebancat.
  • Disminució del prestigi de la llengua dominada pel fet de ser relegada dels àmbits de cultura, mitjans de comunicació, adminstriació…
  • Pèrdua de la lleialtat lingüística per part dels parlants perquè la veuen innecesària, antiquada, inferior

Aquests són els fets que pateix una llengua minoritzada, que són les utilitzades cada vegada menys en àmbits públics i privats en la seua pròpia comunitat lingüística. Això, per sort, no el pateix el valencià, però sí es tracta d’una llengua minoritària, que són les que presenten un nombre d’usuaris més restringit, vol dir, que és menys parlada.

Deja una respuesta